LA SOLEDAT DEL CORREDORS DE FONS

Inspirant-me en la pel·lícula del director Tony Richardson de l'any 62, dono títol a aquest article que pretén ser una mena de crònica d'un mal dia.
Fa mesos que espero amb il.lusió la mitja marató de Granollers, diuen que la més important del estat espanyol i una de les tres més destacades del calendari internacional i ves per on, es cel.lebra al meu poble.
De fet, penso que em vaig ficar en això del running per aquesta cursa. Per poder anar corrents pels carrers del meu poble sentint l'alé dels meus veïns, travessar la línia d'arrivada i poder dir als meus nets, si es que algun dia els tinc, nens, jo una vegada la vaig fer.
Si alguna cosa m'ha quedat prou clara després de 7 mesos ficat en aquest "mundillo" es que de metes, et pots marcar les que vulguis però per aconseguir-les, t'has de posar en serio. No valen mitges tintes i per això, durant tots aquests mesos he posat tot el que he pogut per aconseguir la meva fita particular.
Quan vaig començar, tot era de color rosa. De mica en mica anava agafant fons i enfortia el meu cap però van començar a arribar las primeres lesions. Primer va ser el genoll, desprès la cadera, les visites al fisio, al pediatra...i aquí em teniu, 56 entrenaments després i 5 curses, amb prop de 450 kilòmetres a les cames i plenament convençut de que l'esforç ha estat en va...que no la podré fer...que no l'acabaré.
Diumenge vaig anar a la cursa de Sant Antoni. Vaig acabar igualant el meu millor temps que no es com per tirar coets però seria com per estar content, però durant la cursa ja em vaig adonar que alguna cosa no funcionava bé que el meu cos, estava tocat.
Malauradament avui em sembla que he confirmat les meves sospites.
Com cada dia que surto a córrer, m'he aixecat a les 5.15 del matí i a les 6 ja estava al carrer. Feia un fred immens, els carrers estaven deserts i m'he sentit com si fos l'únic habitant del planeta. Només començar, el genoll i la cadera han fet pinya i a la mitja hora m'he parat perquè no suportava el dolor...no donava per més i el meu cap m'ha jugat una mala passada i m'ha abandonat vilment i m'he aturat i el primer que he pensat es "que collons fotu jo a aquestes hores fent l'imbècil d'aquesta manera" i el següent "només queden quatre dies". Resumint, he agafat una depre de cavall i m'he qüestionat seriosament el meu futur en aquesta matèria. De que valen dies i dies de perdre son, de treure temps d'on no el tinc, de deixar la meva companya i el meu fill els dissabtes o diumenges que tocava cursa o tirada llarga, de que val passar fred o calor, de estar exposat a que algun despistat et faci mal amb el cotxe....tantes preguntes sense cap resposta.
Suposso que en algun moment o altre, tots els que practiquen aquest esport hauran tingut un baixon d'aquesta mena...el cas es que a hores d'ara em veig diumenge patint com un animal per intentar complir una fita, el que no em queda clar es si finalment ho aconsegueixo, si haurà valgut tot l'esforç, la dedicació i el patiment que he hagut d'invertir.
En fi...coses meves...coses de runner novato...