Estic com una cabra

Doncs si. Desprès de quasi 39 anys convivint amb mi mateix, es a la conclusió a la que he arribat; estic com una cabra.

De totes maneres, els que em coneixen, em diran que no es cap secret i que ho saben de fa molt i molt temps. El cas, es que jo també ho se però no deixo de sorprendrem a mi mateix.

Es increïble el que es capaç de fer la gent per sentir-se millor, per sentir-se més viu, per ser diferent...i jo, amb això no m'escapo i soc dels que estan convençuts de que el dia que deixi de ser com soc o de fer les bogeries que faig, estaré mort, anímicament parlant, es clar.

El pretext de tota la parrafada anterior, no es altre que el de dir-vos que desprès de ser pare, fa un any i mig d'un nen preciós i de pasar-me es estat d'hivernació durant els últims 14 anys, per "culpa" d'un amic, que espero posar-li "bon" al davant en un futur, m'ha picat el cuc de córrer.

Es una cosa que no l'havía fet mai, pel simple fet que no m'agradaba. Ho trobava avorrit i monòton i pensava...on cony aquesta gent tant depressa?. Amb lo macu que es caminar tranquil.lament mentre frueixes del paisatge.

Però ves per on que un dia acceptes el repte. Hi ha una cursa molt maca a la fira de Sant Isidre de Cardedeu el 18 de maig de 10 kilòmetres...t'apuntes?, em va dir. Val, vaig dir, sense pensar-ho massa. Vaig pensar que ni que fos caminant, 10 kilòmetres no suposava cap problema per a mi que havia fet caminades de 40 kilòmetres per muntanya sense problema.

Així que el 18 de maig del 2008, a les 9 del matí, allà estava jo, fent un figurin amb les meves malles noves, la acabada d'estrenar samarreta nike de color vermell, i a unes bambes que les vaig haver de portar posades tota la setmana perquè el dia de la cursa no em donessin pel sac, però sobretot preguntant-me que cony feia jo allà. Estava convençut de que estava en la prèvia de fer el major dels ridículs de la meva vida.

El cas es que la vaig acabar, dignament em penso, amb un temps de 1:05:19 (real) i de 1:06:23 de cursa, vaig quedar en la posició 857 de 879 participants però sobretot, vaig acabar fet caldo i al dia següent no podia ni caminar.

Però el que més recordaré es l'injecció d'auto estima que vaig rebre en creuar la línia de meta i la sensació de benestar (mental que no físic) que vaig tindre durant els dies següents. Suposo que es per això últim que des de les hores, no ho he deixat de fer i aprofito qualsevol moment lliure per sortir a córrer una miqueta.

Dintre de dos dies, farè un altre, a La Roca (ja us explicaré a veure com anat) i m'ha agafat tant fort que fins i tot m'he comprat una pijadeta de la nike que es com una mena de rellotge-pulsera que et mesura les distàncies recorregudes, el temps i demès cosetes. Tenen fins i tot una web per pujar les teves curses i marcar-te nous reptes i competir contra gent de tot el món. No deixa de ser una bona manera de motivar-te a continuar mentre esperes la següent cursa.

Per aquest motiu, he decidit compartir els meus reptes amb vosaltres. D'una banda afegeixo continguts a l'espera de noves inspiracions per escriure i per altra banda, us dono l'oportunitat única o bé d'animar-me o bé de que rieu una estona amb els meus fracassos.

Doncs ja està, aixó es tot de moment. Us penjo la foto de la meva primera arribada a meta, cortesia de la Su i comprovareu in-situ la cara de patiment que portava.

Podeu comprobar la classificació clickant AQUI

Missatge del cap Seattle

M'agradaría inaugurar aquest bloc, amb un text que per més vegades que l'he llegit, cada vegada que ho faig, em posa la pell de gallina.
Corria l'any 1854 i el cap indi Seattle, va anar a Washington per contestar la demanda del governador Isaac Stevens de comprar les terres dels Suquamish i Duwamish, tribus de les quals era el cap.
Amb els pas dels anys, el discurs s'ha convertit en un referent dintre del món ecologista i tot i que la traducció no està clara ja que cap dels assistents en aquell moment, parlava la llengua Lushootseed, si que al menys, l'esperit del missatge que Seattle volia transmetre al l'home blanc, queda ben clar.

"Com pot comprar o vendre el firmament, ni encara la calor de la terra? Aquesta idea ens és desconeguda.
Si no som amos de la frescor de l'aire ni del fulgor de les aigües, com podran vostès comprar-los?
Cada parcel·la d'aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada brillant mata de pi, cada òbol en les platges, cada gota de rosada en els foscs boscos, cada altell i fins al so de cada insecte és sagrat a la memòria i al passat del meu poble. La saba que circula per les venes dels arbres duu amb si les memòries dels pells vermelles.
Els morts de l'home blanc obliden el seu país d'origen quan emprenen els seus passejos entre les estrelles; en canvi nostres morts mai poden oblidar aquesta bondadosa terra, ja que és la mare dels pells vermelles. Som part de la terra i, així mateix, ella és part de nosaltres. Les flors perfumades són les nostres germanes; el cérvol, el cavall, la gran àguila, aquests són els nostres germans. Les escarpades penyes, els humits prats, la calor del cos del cavall i l'home, tots pertanyem a la mateixa família.
Per tot això, quan el Gran Cap de Washington ens envia el missatge que vol comprar les nostres terres, diu que ens reservarà un lloc en el qual puguem viure confortablement entre nosaltres. Ell es convertirà en el nostre pare i nosaltres en els seus fills. Per això considerem la seva oferta de comprar les nostres terres. Això no és fàcil, ja que aquesta terra és sagrada per a nosaltres.
L'aigua cristal·lina que corre pels rius i rierons no és solament aigualeix, sinó també representa la sang dels nostres avantpassats. Si els venem terres, deuen recordar que és sagrada i alhora deuen ensenyar als seus fills que és sagrada i que cada reflex fantasmagóric en les clares aigües dels llacs conta amb successos i memòries de les vides de les nostres gents. El murmuri de l'aigua és la veu del pare del meu pare.
Els rius són els nostres germans i sadollen la nostra sed; són portadors de les nostres canoes i alimenten als nostres fills. Si els venem les nostres terres, vostès deuen recordar i ensenyar-los als seus fills que els rius són els nostres germans i també ho són seus, i per tant deuen tractar-los amb la mateixa dolçor amb que es tracta a un germà.
Sabem que l'home blanc no comprèn la nostra manera de vida. El no sap distingir entre un tros de terra i altre, ja que és un estrany que arriba de nit i presa de la terra l o que necessita. La terra no és la seva germana, sinó la seva enemiga i una vegada conquistada segueix el seu camí, deixant endarrere la tomba dels seus pares sense importar-li. Li segresta la terra als seus fills. Tampoc li importa. Tant la tomba dels seus pares com el patrimoni dels seus fills són oblidats. Tracta a la seva mare, la terra, i al seu germà, el firmament, com objectes que es compren, s'exploten i es venen com ovelles o comptes de colors. El seu apetit devorarà la terra deixant endarrere només un desert.
No sé, però la nostra manera de vida és diferent al de vostès. La sola vista de les seves ciutats apesara els ulls del pell vermella. Però potser sigui perquè el pell vermella és un salvatge i no comprèn gens.

No existeix un lloc tranquil en les ciutats de l'home blanc, ni hi ha lloc on escoltar com s'obren les fulles dels arbres a la primavera o com aleteen els insectes. Però potser també això deu ser perquè sóc un salvatge que no comprèn gens. El soroll només sembla insultar les nostres oïdes. I després de tot, para què serveix la vida si l'home no pot escoltar el crit solitari del chotacabres ni les discussions nocturnes de les granotes a la vora d'un estany? Sóc un pell vermella i gens entenc. Nosaltres preferim el suau murmuri del vent sobre la superfície d'un estany, Així com l'olor d'aquest mateix vent purificat per la pluja del mig dia o perfumat amb aromes de pins.
L'aire té un valor inestimable per al pell vermella, ja que tots els éssers comparteixen un mateix alè: la bèstia, l'arbre, l'home, tots respirem el mateix aire. L'home blanc no sembla conscient de l'aire que respira; com un moribund que agonitza molts dies, és insensible al pudor. Però si els venem les nostres terres deuen recordar que l'aire no és inestimable, que l'aire comparteix el seu esperit amb la vida que sosté. El vent que va donar als nostres avis el primer bufo de vida, també rep els seus últims sospirs. I si els venem les nostres terres vostès deuen conservar-les com cosa a part i sagrada, com un lloc fins a on l'home blanc pugui assaborir el vent perfumat per les flors de les prades.
Per això, vam considerar la seva oferta de comprar les nostres terres. Si decidim acceptar-la, jo posaré una condició: l'home blanc deu tractar als animals d'aquesta terra com als seus germans.
Sóc un salvatge i no comprenc altra manera de vida. He vist a milers d'esbufega'ls podrint-se en les prades, morts a tirs per l'home blanc des del seu tren en marxa. Sóc un salvatge i no comprenc com una màquina fumejant pot importar més que l'esbufega'l al que nosaltres matem només per a sobreviure.
Què seria de l'home sense els animals? Si tots fossin exterminats, l'home també moriria d'una gran solitud espiritual; perquè el que els succeeix als animals també li succeirà a l'home. Tot va enllaçat.

Deuen ensenyar-los als seus fills que el sòl que trepitgen són les cendres dels nostres avis. Inculquin als seus fills que la terra està enriquida amb les vides dels nostres semblants a fi que sàpiguen respectar-la. Ensenyin als seus fills que nosaltres hem ensenyat als nostres que la terra és la nostra mare. Tot el que li ocorri a la terra li ocorrerà als fills de la terra. Si els homes escupen en el sòl s'escupen a si mateixos.
Això sabem: la terra no pertany a l'home; l'home pertany a la terra. Això sabem. Tot va enllaçat, com la sang que uneix a una família. Tot va enllaçat.
Tot el que li ocorri a la terra, li ocorrerà als fills de la terra. L'home no va teixir la trama de la vida; ell és només un fil. El que fa amb la trama l'hi fa a si mateix.
Ni tan sols l'home blanc, que el seu Déu passeja i parla amb ell d'amic a amic, queda exempt de la destinació comuna. Després de tot, potser siguem germans. Ja veurem. Sabem una cosa que potser l'home blanc descobreixi algun dia: el nostre Déu és el mateix Déu. Vostès poden pensar ara que Ell els pertany, el mateix que desitgen que les nostres terres els pertanyin; però no és així. Ell és el Déu dels homes i la seva compassió es comparteix per igual entre el pell vermella i l'home blanc. Aquesta terra té un valor inestimable per a Ell i si es danya es provocaria la ira del Creador. També els blancs s'extingiran, potser abans que les altres tribus. Contaminen els seus jaços i una nit periran ofegats en els seus propis residus.
Però vostès caminaran cap a la seva destrucció envoltats de glòria, inspirats per la força del Déu que els va portar a aquesta terra i que, per algun designi especial, els va donar domini sobre ella i sobre el pell vermella. Aquesta destinació és un misteri per a nosaltres doncs no entenem perquè s'exterminen els esbufega'ls, es domen els cavalls salvatges, se saturen els racons secrets dels boscos amb l'alè de tants homes i s'atiborra el paisatge dels exuberants pujols amb cables parlants. On està el matorral? Destruït. On està l'àguila? Va desaparèixer. Acaba la vida i comença la supervivència."