La meva historia d'amor amb en Bruce, va tenir un inici molt bucòlic. Crec que tenia uns 15 anys, més o menys i estava passant un cap de setmana amb uns amics dels meus pares. Aquests amics, tenien 4 fills i el segon, en Fèlix era el rar i rebel de la família però jo, era amb qui portava més bon rotllo.
Una nit, en va demanar que si el volia acompanyar a escoltar música al cotxe, perquè a la casa (que era molt antiga) no tenien aparell de música i de pas faríem uns cigarrets. La casa era a Prats de Lluçanès, al mig del bosc i la nit era d'aquelles estiuenques i el cel era ple d'estels.
Quan es va encendre la primera cigarreta en va preguntar si m'agradava Bruce Springsteen a lo que jo vaig respondre que no tenia ni idea de qui cony era aquell paio. Va agafar un cassette es el que es veia aquell home, al davant d'una gran bandera americana i el primer que vaig pensar va ser, ja hi som, un altre d'aquests patriotes que cantava cançons al seu estimat país.
Va a començar a sonar Born in the USA, Cover Me, Darlington County i totes les demés una vegada i un altre fins que el seu pare ens va venir a buscar. No se quantes vegades el vam escoltar però recordo que vaig quedar flipat i al dilluns següent d'arrivar, ja tenia el LP a casa meva, juntament amb The River i Born to Run, els meus 3 primers discos d'ell.
Des de les hores ençà, no he parat de comprar tot el que estigui relacionat amb ell, tota la discografia complerta (evidentment), libres, bootlegs, qualsevol revista en la que surti un article que parli d'ell....i per suposat anar a tots els concerts que he pogut. No son ni molt menys tants com aquells fans que el persegueixen per tot el mon, però cada vegada que ha vingut a Barcelona, menys la primera vegada a l'any 1981, i que està considerat com el millor concert que ha fet Bruce en tota la seva carrera, perquè només tenia 12 anyets i l'altre mític concert al Camp Nou al 1988 perquè estava fent la puta mili a Sevilla però al menys, em vaig resarcir amb l'horeta llarga que va aparèixer a l'escenari del concert pels drets humans uns mesos desprès. Va ser el meu primer contacte amb ell i tot i que se'n va fer molt i molt curt, m'ho vaig passar genial. Des de les hores, no m'he perdut ni un...bueno...si la gira de "The ghost of Tom Joad" es pot considerar com a concert, perquè aconseguir una entrada va ser una tasca impossible.
Així que seguint fidel, aquest passat 19 de juliol, vaig assistir al Camp Nou al primer dels dos concerts que va fer. I com sempre no em va decebre pas. Desprès de 8 mesos amb l'entrada a
casa, desprès de no se quantes hores de cua, desprès d'hores a la gespa del Camp Nou, a 1/4 de 11, s'apagaven les llums de l'estadi, sortia l'E Street Band i en Bruce provocant el deliri dels 75.000 fans que es van aplegar.
"No Surrender" va ser la cançó triada per obrir les quasi 3 hores i mitja que va durar el concert, en el que van aparèixer temes que feia molt de temps que no sonaven en directe com "Badlands" o "Because the Night" a part d'un petita sorpresa com va sentir "Summertime Blues".
La veritat es que m'ho vaig passar molt bé i tant Bruce com la resta de la banda es van entregar a tope i la connexió amb el públic, com sempre, va ser total. A més va tenir un munt de detalls en vers el públic, com regalar la seva harmònica a algú que mitjançant un cartell escrit, li demanava si us plau, o deixar-se anar perquè els afortunats de la primera fila, l'aguantessin mentre cantava una cançó, o acostar-se a donar-li la mà a un nen de no més de 4 anys que a espatlles del seu pare, al.lucinava amb tot el que estava veient. En fi, una gran nit on de nou Bruce va transmetre tota la seva energia i ens va fer ballar, saltar i cridar com bojos. L'única pega que hi vaig trobar va ser el so, perquè hi havia moments que no s'escoltava gaire bé, per la resta, genial i ara toca esperar a la pròxima que esperem que no sigui molt tard i es que Bruce es molt Bruce i sempre es bona notícia el que tregui algun treball nou. Serà més bo o més dolent però això significa tour i això sempre en molt bo perquè es una nova oportunitat de fruir un cop més d'una de les grans bandes per no dir la més gran banda de rock de tots els temps.
19.07.2008 Camp Nou, Barcelona
No Surrender
Radio Nowhere
Out In The Street
The Promised Land
Hungry Heart
Summertime Blues
Brilliant Disguise
The River
Atlantic City
Candy's Room
Janey Don't You Lose Heart
Waitin' On A Sunny Day
Backstreets
Because The Night
Livin' In The Future
Mary's Place
Tunnel Of Love
The Rising
Last To Die
Long Walk Home
Badlands
------------
Jungleland
Born To Run
Bobby Jean
Glory Days
Dancing In The Dark
American Land
Twist And Shout
I aqui us deixo un tastet del concert. Inici amb "No Surrender" i "Radio Nowhere":
Ja han passat quasi dos mesos de la meva estrena com a runner, o corredor, o tira milles i tot i que no he pogut fer cap més cursa, he aconseguit una cosa que em pensava que no podria ser...anar a entrenar regularment tres dies per setmana. Tot un record per a mi. El cas es que aquest mon, es com una petita droga, com més ho probes, més t'agrada i comences a exigir-te més i més i et marques petites fites que a mida que vas complint, donant pas a unes altres i sense adonar-te, ja estàs enganxat.
I un cop enganxat i que tens clar que això t'agrada i no es vici d'un dia, et vas equipant més i millor. Et mires unes bambes més bones, una samarreta millor, mitjons que absorbeixen la suor, i unes altres malles (o pantalons, depèn dels gustos de cadascú) perquè si no les úniques que tenies acabaran desgastades de tant rentar-les per poder usar-les al dia següent.
Una altre cosa que te això i veig que es bastant comú dintre d'aquest "mundillo" es l'obsessió de tenir-ho tot sota control. Es a dir, no val allò de sortir a córrer perquè si, un cop acabes de fer-ho, tens l'imperiossa necessitat de saber exactament els kilòmetres que has fet, en quant temps, pulsacions, calories consumides, etc, etc. En definitiva, totes les dades possibles per avaluar la teva evolució, si progresses adequadament...
Arribat a aquest punt i sota la meva perspectiva de novell, vaig avaluar les diferents possibilitats de mercat i el primer impacte va ser horrorós...pels preus que s'han de pagar per un aparell d'aquests si volia una cosa realment professional. Vaig descobrir les anomenades primeres marques com Suntoo, Polar o Cardiosport però de seguida les vaig descartar. No hi havia cap model que baixés dels 200 euros i em va semblar un gast excessiu per a algú que tot just comença. Potser més endavant, quan la cosa ja vagi més en serio, encara però no en aquest moment.
Aleshores, mirant i remirant vaig descobrir aquesta polsera de la Nike que es un rellotge que fa a la vegada funcions de pulsòmetre. Em va seduir des d'un principi pel preu, 60 euros, pel seu disseny discret però atractiu, per la seva funcionalitat, et registra distancia, temps, calories cremades i pas mitjà per kilòmetre, funcions que per a mi, ja em sobraven i tot. Però el que sense dubte va ser el més determinant, es la comunitat que ha creat Nike al voltant d'aquest aparell.
Un lloc on pots pujar les dades de les teves curses i poder fer el seguiment dels teus progressos i comparar-les amb les dels altres usuaris registrats, amb els que també pots interactuar participant en reptes. També es pot marcar els teus propis reptes i objectius personals i veure el progressos que estàs fent o fins i tot, crear-te un pla d'entrenament amb la seva aplicació Personal Training que et guiarà depenent de la distància que vulguis completar. En fi, una plana molt entretinguda tot i que un pel lenta a l'hora de carregar ja que tota ella està feta amb flash i amb moltes animacions. No obstant això, està molt currada i es molt adictiva.
Entrant en matèria a parlar del "trasto" diré que desprès de poc més d'un mes utilitzant-lo puc afirmar que els que busquin una mica de professionalitat, que ho deixin córrer i es gastin els calés perquè ni molt menys es un aparell precís. M'explico. Segons las instruccions, l'aparell be calibrat d'una manera que segons ells, no cal recalibrar-ho...fals, molt fals. No hi ha dues persones que caminin o corrin de igual manera, semblant si, però no igual i tenint en compte que funciona amb un sensor que s'ha de col.locar a la bamba i el que detecta es la pasa, doncs això que depèn de la longitud de pasa que tinguis, et pot variar bastant.
Et diu que te un marge d'error del +/- 3% però a mi, m'ha donat més en més d'una ocasió. Exemples: Quan el vaig estrenar, vaig fer una distància real de 5 kilòmetres en un circuit marcat kilòmetre a kilòmetre i la distància que em va mesurar va ser de 5,04 kilòmetres, o sigui que l'estrena va ser molt bona. La segona ja no tant, perquè en una cursa de 6 kilòmetres, em va marcar només 5,84, no obstant dintre del 3% però justet, justet. A la tercera, encara va empitjorar més. En una distància de 7 kilòmetres, en marca 7,40 es a dir, prop d'un 6% de més i així en totes les que he mesurat amb l'sportband.
La conclusió es que es ideal per quan vas a un ritme constant. Aleshores la seva precisió es bastant fiable però a la que en una mateixa cursa varies de ritme, com per exemple seria una cursa de "competició" es quan el marge d'error es més ampli. Per mostra, ho vaig provar en una cursa de nou de 7 kilòmetres, amb canvis de ritme constant i el resultat final va ser el pitjor de tots ja que em va marcar 6,44, suposo que perquè quan vas més ràpid la longitud de pasa es més gran però es clar, ell només detecta el cop que fas amb la sabatilla al terra i te la marca amb la cal.libració que tinguis en aquell moment.
O sigui, xorradetas a part que la veritat es que estan molt bé i enganxen (com les que poso en aquest bloc) si el que busqueu es un aparell que sigui fiable 100% (tot i que dubto que existeixin) l'sportband no es la vostra opció. Ara, si sou com jo que acabeu de començar i amb una idea aproximada del que esteu fent, ja en teniu prou, la veritat es que pel preu està força bé i us farà servei.
Si voleu ampliar l'informacio podeu visitar la web de Nike Store i xafardejar una mica:
Leonard Peltier, de la tribu dels Lakota, s'ha convertit, malauradament per a ell, en un símbol, un exemple clar de l'abús i la repressió que han sofert els indígenes americans.
Aquest home porta més de la meitat de la seva vida empresonat, acusat d'un crim que mai s'ha pogut demostrar que perpetrés. No obstant això, Peltier porta 32 anys a la presó complint dues cadenes perpètues per l'assassinat de dos agents del FBI el 26 de juny de 1975.
L'Historia de la condemna a Peltier, es va començar a escriure a principis dels anys 70, a Pine Ridge (Dakota del Sur). Dick Wilson, president de les tribus indígenes de la zona, era partidari de renegar dels costums dels seus avantpassats e integrar-se d'una vegada per totes dintre de la societat americana. Aquest parer, xocava de front amb els més tradicionalistes que per res del món volien renunciar ni als seus costums ni a les seves terres, per les que tanta sang havien vessat els seus predecessors.
Com a mesura de pressió, Wilson va afavorir els interessos dels seus seguidors, oferint-los feina i ajuda i deixant de banda als seus opositors, avocant-los a una situació encara més precària que la que ja tenien. Aquesta circumstància va fer que els tradicionalistes, decidissin unir-se a l'AIM (american indian moviment) un grup que va néixer amb l'intenció de defensar l'identitat dels pobles indis. Wilson, que era un clar opositor a aquest moviment, va fer una aliança amb l'FBI que li va permetre formar un grup paramilitar denominat GOONS (Guardians de la nació Ogala) i va ser aleshores quan els abusos es van fer més palesos.
La tensió entre els dos bàndols va esclatar l'any 1973, quan un grup d'integrants de l'AIM va ocupar el poblat Wounded Knee, on cent anys enrere, hi va haver una de les majors massacres contra els lakota i 300 indis, la majoria dones i nens indefensos, van ser assassinats.
L'ocupació va ser pacifica i l'única intenció era la de denunciar la situació davant del govern, però aquests, lluny d'escoltar-los, va prendre fortes mesures de seguretat i van enviar tot un destacament militar que va tenir com a resultat, dos indígenes morts. Morts que per altra banda, mai van ser investigades.
Desprès de 71 dies de tancament, finalment el govern va prometre una investigació, cosa que mai es va fer.
Arrel d'aquest incident, Wilson va declarar il.legal qualsevol acció de l'AIM o dels tradicionalistes de la zona i va posar l'etiqueta d'home perillós a qualsevol persona que formés part de qualsevol dels dos grups. Durant els tres anys següents, més de 60 activistes van ser assassinats i molts van veure amb impotència com eren cremades les seves cases, o eren víctimes d'actes violents com a mesura de repressió.
Davant de tot això, l'FBI, que considerava l'AIM com una seria amenaça per l'estil de vida americà, no només va tancar els ulls sinó que a més a més, va proporcionar armes als GOONS i va instruir als seus membres per tenir la situació sota control.
Desesperats per la situació en la que es trobaven, els tradicionalistes van demanar ajuda a l'AIM per que els protegís. Leonard Peltier i dotze membres més, van respondre a la crida i van instal.lar un campament a la granja de Jumping Bull, on vivien varies famílies.
El fatídic 26 de juny de 1975, dos agents de l'FBI, Jack Coler i Ron Williamsen, van arribar a la granja. Suposadament estaven seguint un jove anomenat Jimmy Eagle per detenir.lo pel robatori d'una parell de botes vaqueres i per haver provocat una baralla. Entre el jove i el seu grup d'amics i els dos agents, es va iniciar un tiroteig atrapant al mig del foc creuat, a tota una família. Varis membres de la família, van contestar al foc per defensar-se i al cap de poc temps, uns 150 membres del SWAT, FBI, GOONS, es van afegir a la trifulga i van arraconar un grup de 30 persones, la majoria dones i nens indefensos i van començar a disparar indiscriminadament contra ells. Peltier va poder ajudar un grup de joves a fugir, però finalment, va ser detingut junt amb el jove Jimmy Eagle i dos membres més de l'AIM, Dino Butler i Bob Robideau. El balanç final del tiroteig va ser de tres morts, Joseph Killsright, membre de l'AIM i els dos agents de l'FBI, ferits primer i assassinats desprès.
Els quatre detinguts, van ser acusats d'assassinat però en el cas de Butler i Robideau van ser declarats innocents per considerar el jutge que actuaven en defensa pròpia, en quant a Jimmy Eagle, uns diuen que l'FBI va retirar els càrrecs perquè no els hi va fer gens de gràcia la decisió del jutge d'alliberar als dos activistes de l'AIM i volíen un cap de turc, d'altres en canvi, afirmen que Eagle no va ser ni tan sols jutjat perquè mai es va poder demostrar que hi fos a lloc dels fets.
Sigui com sigui, Peltier es va quedar com a únic cap visible davant l'acussació d'assassinat dels dos agents. Amb la por de no rebre un judici just, va fugir a Canada però va ser arrestat el 26 de febrer de 1976 i posteriorment extraditat als Estats Units pel testimoni d'una dona, Myrtle Poor Bear que va declarar haver vist a Leonard, disparar als dos agents. Posteriorment, va quedar demostrat que la dona en qüestió, no hi era al lloc dels fets i ni tan sols coneixia a Peltier.
Posteriorment va declarar que havia estat coaccionada pels agents de l'FBI però l'ordre d'extradició, no va ser retirada i Peltier va tornar com a acusat d'assasinat.
A partir d'aquests moments, tota semblança amb un judici just, es pura coincidència. Proves ocultades, testimonis sota coacció, proves falsificades, jutge imparcial....el resultat va ser que Peltier, va ser condemnat a complir dues cadenes perpètues consecutives. Penes que encara està complint tot i les pressions d'un bon nombre d'organitzacions, personatges públics importants perquè es revisi el seu cas i s'admetin totes les irregularitats que es van produir.
De les hores ençà. la lluita dels grups de recolzament a Peltier i el govern, han mantingut una lluita constant per donar a Peltier el judici just que no va rebre. Ni tan sols va ser atesa la seva petició de clemència l'any 2000 sota el govern de Clinton pel seu estat de salut, cada vegada més greu. Peltier, actualment pateix diabetis, problemes greus de cor, corre els risc de quedar-se cec i pateix embòlies. Si bé en un principi Clinton va accedir a estudiar la petició de clemència, una manifestació d'uns 500 agents de l'FBI davant la Casa Blanca, sembla que li va fer canviar d'opinió i finalment va ser desestimada.
Actualment la lluita continua i el comitè de defensa Leonard Peltier continua treballant perquè aquest home que porta més de la meitat de la seva vida tancat a la presó, pugui al fi tenir la justícia que fins ara se li ha denegat.
Com dic, aquest es un cas més de l'abús i l'injusticia que sempre s'ha comés envers els nadius americans.
Si vols ampliar aquesta notícia, mantenir-te informat sobre el desenvolupament del seu cas o col.laborar amb un donatiu al comitè, clicka en la imatge de sota.
Aquí, pots mirar un vídeo del muntatge teatral basat en el llibre de Peltier, "Mi vida es mi danza del sol".
El motiu d'haver escollit aquesta pel·lícula per iniciar l'apartat dedicat a la filmografia sobre els nadius, es purament sentimental. Em sembla que es la primera pel·lícula que vaig veure que sortien uns senyors mig despullats, amb la cara pintada i amb plomes al cap. Si no recordo malament, tenia uns 5 anyets i la veritat es que la visió, em va impactar molt. El que si que recordo d'una manera ben clara es l'alegria que vaig sentir quan Erron Flynn, àlies General Custer, era vençut en la mítica batalla de Little Big Horn a la que fa referència el film.Ara entenc que aquella alegria per la derrota del setè de cavalleria, va ser el començament de la meva admiració envers els nadius.
Entrant ja a comentar-la, dir per començar que qualsevol semblança amb la realitat, es pura coincidència. Els fets històrics en els quals es centra la trama principal, son veritat, la batalla de Little Big Horn es recordada com la victòria més contundent dels indis i en ella, va perdre la vida el General Custer i tot el seu destacament, però res més.La visió que se'ns ofereix de "Lucero del Alba", nom pel que era conegut Custer entre les tribus indies, es com la resta de la pel·lícula, ficció pura i dura. S'ha de tenir en compte que es va estrenar a l'any 1941, i per aquella època els Estats Units necessitaven herois que Hollywood, els va proporcionar per fer.los oblidar la situació de incertesa i desengany regnants. Per tant, Custer se'ns presenta com una home valerós, temerari, elegant, noble i per sobre de tot, heroic...o sigui, quasi diametralment oposat al veritable Custer, arrogant, egocèntric, sanguinari i que per sobre de tot, buscava la glòria personal. Sort que l'historia, l'ha posat en el seu lloc i tot que no es pot posar en dubte la seva vàlua com a militar, si que com a persona se'l por jutjar d'una manera ben diferent a com apareix en el film.
Deixant de banda les llicencies històriques i biogràfiques en vers el personatge de Custer, la pel·lícula es un clàssic dintre del gènere del western i reuneix tots els ingredients necessaris per passar una bona estona. La direcció va ser responsabilitat de Raoul Walsh i els actors principals van ser els aleshores parella cinematogràfica Erron Flynn (Custer) i Olivia de Havilland (Beth, la dona de Custer) en la que va ser la seva última aparició junts i Anthony Quinn de secundari de luxe donant vida al mític cap Sioux Toro Sentado. Destacar també la genial banda sonora a càrrec de Max Steiner, un geni vienés afincat en USA i que va ser responsable de composicions tan conegudes com "Alló que el vent s'endugué", "King-Kong" (la clàssica del 33) o "Casablanca" entre d'altres.
En resum, pel.lícula clàssica dels anys 40 que farà les delícies dels amants del millor western i que potser emprenyarà força als defensors de la causa nativa però cinema, es cinema i tot si val, no?
No he trobat cap trailer de la pel.lícula, suposo que perquè es molt antiga però he trobat això que no m'he pogut estar de penjar-ho perquè de veritat, no te desperdici. Exaltació made in USA 100%.
De vegades, no cal la lectura d'un llibre d'historia o d'un tractat sociològic per introduir-se en la realitat d'un poble, d'una situació o d'uns fets concrets i més, si el fet de llegir-los et provoquen una terrible somnolència perquè acostumen a ser bastant densos i amb potser massa informació. Un bon recurs es la novel.la històrica o biogràfica. Normalment es basen en fets o personatges reals i acostumen a ser bastant fidels.
Un exemple de bona novel.la històrica es "Mary, la Creek" de l'historiador Dee Brown, el primer en donar veu als indis mitjançant la trentena de llibres que va escriure, entre els quals, el més destacat es sense dubte "Enterrad mi corazón en Wounded Knee", un relat de la conquesta de l'oest però amb ulls de nadiu que va canviar per sempre més la percepció que tothom tenia sobre ells.
En "Mary, la Creek", Brown ens narra el periple migratori de tota una generació, tenint com a personatge central a Mary, la Creek o Amayi, una dona venerada pel seu poble i que com tants altres, es va veure obligada a renunciar a la seva vida per la pressió dels colons blancs que una i altre vegada, trencaven o modificaven els tractats al seu gust i en benefici propi, per apoderar-se de les terres que ella i els seus avantpassats consideraven casa seva.
Com qualsevol lectura que es faci sobre aquest tema, la lectura no resulta agradable. Un genocidi d'aquella magnitud, no es una grata lectura, però si que gràcies als coneixements de Brown sobre la cultura dels nadius (va ser un autèntic erudit sobre el tema i molts dels seus amics, eren indis que havien "heretat" el llegat de l'home blanc), te paratges maquíssims en els que podem reviure els costums i la manera de viure d'aquells mal anomenats salvatges.
En resum, gràcies a la narració de Brown, reviurem un dels pitjors episodis de l'historia del salvatge oest i coneixerem una mica més la veritat dels fets que van acabar, com ja sabreu amb l'exintinció d'una de les maneres de viure que al menys per mi, considero més lògica i raonable com era el respecte per tot el que ens envolta i vivint integrat a la terra, com un eslabó més d'una immensa cadena.
Malauradament, el llibre es molt antic i costa de trobar. En algunes llibreries de vell, es pot trobar algun exemplar. Si en veieu algun, no ho dubteu i compreu-lo (sempre i quan no demanin una burrada, com acostuma a passar de vegades), no us penedireu.
Mary, la Creek
Dee Brown - 1982
Ed. Bruguera - 572 pag.
P.D.: Us penjo un video del grup Nightwish que van fer un tema bassat en aquest llibre.
La meva historia d'amor amb en Bruce, va tenir un inici molt bucòlic. Crec que tenia uns 15 anys, més o menys i estava passant un cap de setmana amb uns amics dels meus pares. Aquests amics, tenien 4 fills i el segon, en Fèlix era el rar i rebel de la família però jo, era amb qui portava més bon rotllo.
