SHI-KA-SHE. LES GUERRES APATXES (I)

Cochise, o també conegut pel seu nom apatxe Shi-Ka-She que significa fusta dura, va néixer als volts de l'any 1812 i es va convertir en un dels cabdills de la revolució chiricagua a l'any 1861.
Habitant dels territoris de l'actual Arizona, l'infantessa de Shi-Ka-She, a l'igual que la de molts dels seus germans, va ser molt dura. En un temps en el que els enfrontaments amb l'exèrcit mexicà que s'havia proposat exterminar-los pagant suculentes quantitats de diners als caça recompenses i els colons eren continuats, va perdre tota la seva família i no va poder fruir d'una mica de pau fins l'any 1858, any en el que va ser anomenat cabdill del seu clan, els Chokonen i es va assentar als territoris de la frontera entre Mèxic i els Estats Units amb la ferma voluntat de mantenir la pau amb uns i altres aprofitant que aquells territoris s'havien annexionat a aquests últims i depenien del govern de Washington.

No obstant, la pau els hi va durar ben poc i l'any 1861, ell i cinc integrats del seu clan, van ser injustament acusats del segrest d'un nen blanc. Tot i intentar de bona voluntat demostrar la seva innocència presentant-se voluntàriament al campament d'Apache Pass, va ser empresonat junt amb els altres cinc.
Ell, va aconseguir fugir i prendre's la justícia per la seva mà e intentar salvar als seus germans que no van tenir la mateixa sort que ell.
Amb un grup de fidels, Shi-Ka-She va agafar hostatges per mirar de fer un intercanvi, cosa a la que el tinent George N. Bascom es va negar en rotund provocant tal ira en Cochise que va acabar torturant-los fins la mort. A canvi, Bescom va fer penjar al seu germà i a dos dels seus nebots com a resposta. Finalment, la seva dona i els seus fills, també presoners, van ser alliberats.
Després d'aixó, finalment es va demostrar la seva innocència però el mal ja estava fet i els recels envers els blancs es van accentuar al comprovar, un cop més que aquest no acceptarien mai la seva forma de vida.
Shi-Ka-She va buscar aliances entre la resta de clans i fent servir el seu do innat per l'estrategia militar, els apatxes van fer un seguit d'incursions victorioses que van acabar amb la resistència no només del colons, sinó del mateix exèrcit americà que es veien incapaços de fer-los front.
Durant els anys següents i fins l'any 1870, any el que va ser empresonat, es va convertir en el màxim cabdill apatxe i va encapçalar la seva revolta.
Deportat a una reserva lluny del seu territori, no va trigar gaire a fugir amb un grup de fidels seguidors, descontent amb les condicions de vida que els hi propocionaven i es va refugiar a les muntanyes, desde les cuals, va tornar a organitzar un petit exèrcit, el suficientment gran com per tornar a posar contra les cordes a colons i militars.
De totes maneres, Cochise era plenament conscient que aquesta resistència acavaría tard o d'hora i aconsellat per l'únic blanc en qui confiava, finalment va entregar les armes a final de 1871 a canvi de poder-se quedar en la reserva del seu territori.
Tres anys després, va morir i va deixar de cap al seu fill que el va enterrar a les muntanyes.
Cochise o Shi-Ka-She, com preferiu, va ser un dels grans caps indis i un dels personatges més destacats de la seva historia.

Fonts consultades:
OSOBLANCO (Web)
Cohise, Jerónimo y los últimos indios libres (llibre. Autor: David Roberts-editoria Edhasa)
WIKIPEDIA (Web)

NIKE+ SPORTBAND (2)

En un dels posts d'aquest bloc, parlava de l'esport band, un invent de Nike pels corredors, amb el que en teoria, et pots controlar el temps, la distancia, les calories cremades i la mitjana per kilòmetre dels teus entrenaments i curses.
Després d'uns mesos provant l'aparell, he arribat a la conclusió que realment, es una mica com una escopeta de fira, es a dir, que falla molt, bueno, moltíssim i si aleshores, els 60 euros del seu preu em van semblar una bona relació qualitat-preu, a hores d'ara, la meva opinió en ben diferent.
Penso que el problema es que aquesta polsera funciona amb ritmes constants. Per exemple el meu cas. Faig la primera cal.libració. El meu ritme per kilòmetre era de 6'15"-6'30" per tant, la longitud de la camada, no es la mateixa que ara que el meu ritme normal es 5'30"-5'45" i com a conseqüència, on abans mesurava una distància, ara mesura un altre. En un principi, les variacions no son gaire significatives perquè en els meus entrenaments, al menys fins ara, el ritme era més o menys constant i per tant el marge d'error no superava el 5%.
El gran problema es a l'hora de competir. Quan estàs en cursa, el ritme es molt diferent al dels entrenaments i molt més variat i aquí si que ja no pots fiar-te ni un pel de la messuració.
Dos exemples. En dues curses de 10 kilòmetres, la de la Mercè i la del passat diumenge a Sants, les distancies mesurades van ser 10'4 Km en el primer cas i 10'89 en el segon!!!
L'Altre dia per exemple, per competir en un repte de Nike+, vaig córrer 2 kilòmetres amb un ritme bastant més alt de l'habitual i la mesura va estar bastant per sota.

En definitiva que, si trèiem el bon invent i l'atractiu que es la web de nike+, l'aparell per si sol es un autèntic fiasco amb majúscules.
Per desgracia, ho continuaré utilitzant perquè la meva butxaca no dona per més però a la que pugui, us ben asseguro que passarà a millor vida.

XXX CROS POPULAR DE SANTS

I'M RUNNIG IN THE RAIN

2 de Novembre de 2008, 6.45 del matí:

L'Alarma del despertador sona barrejada amb el soroll de la pluja que està caient en aquells moments sobre Granollers. Es una pluja d'aquelles comunament conegudes com "plou a bots i barrals".

El cos es savi diuen i per un moment estic temptat de fer-li cas i quedar-me a l'escalfor del llit, però penso que la pluja, mai ha estat impediment per fer-me canviar de plans, així que, a la segona vegada que m'ho penso, boto del llit alhora que sento remugar a la meva companya. No se ben be que ha dit però em sona a alguna semblant a "estàs boig".

Faig un cafè amb llet, unes torrades amb pernil dolç i un got de suc de taronja, em trec el pijama i em poso els pantalons curts i la samarreta nike de la meva primera cursa, per allò de la bona sort i surto al carrer en direcció a l'estació de tren. Els primers carrers encara no s'han aixecat i per anar sentir-me una mica acompanyat m'enxufo el ipod amb la suau melodia de Jolie Holland. Aquesta dona te la facultat de fer-me volar mentre l'escolto. A la que giro per l'Avinguda Sant Esteve, em començo a trobar gent, paraigües en mà que es pot estar d'anar al forn de pa a buscar un esmorçar acabat de fer o de comprar el diari per enterar-se de com va anar el Màlaga-Barça del dia anterior. Ells no es veuen, només en veuen a mi, un paio amb pantalons curts, folre polar d'aquells que es veuen a kilòmetre, bossa penjada a l'esquena i Jolie Holland amenitzant el passeig. Em miren d'una forma estranya, però ja començo a acostumar-me.

Arribo a l'estació, xop, i trec un bitllet d'anada i tornada a l'estació de Sants. El tren surt puntualment a les 8.05 i confio, innocent de mi, que abans d'arribar la pluja només serà un record, però al sortir de l'estació de Sants, el temps contínua encaparrat en amargar-me l'existència. Desprès de perdre'm, com era de preveure pels carrers desconeguts per mi del barri, decideix-ho desfer camí i agafo el metro, torno a l'estació de Sants i agafo la línia 5 fins Badal i a les 9.40 arribo per fi a la línia de sortida. Sense gaire temps, faig 4 estiraments i una mica de trote per escalfar, tot i que amb la pluja i la temperatura, sembla una tasca prou dificil.

A les 10.00 en punt es dona el tret de sortida. L'anecdota es que em de sortejar una grua que arrossegaba un cotxe i tot just a la sortida, es va quedar clavada.

Em prometo a mi mateix que intentaré, si més no, no mirar gaire el crono i escoltar-me el cos a veure com respón...que em demana i ho aconsegueixo fins el kilòmetre 4. Aleshores, bona notícia, marco un temps de 21'20'' i al.lucino. estic a la vora de fer un sub-50' i així si que ja sería la bomba. La pluja no para, però ja ni la noto, només veig la carretera i sento el soroll de les meves petjades com una darrera l'altre m'acosten a la meva fita. Al kilòmetre 7, torno mirar el crono i estic una mica per sobre dels 35', el que em fa pemsar que finalment ho aconseguiré però uns instants desprès, el meu genoll dret, aquell que tants problemes m'està portant, te un mal despertar i em dona una punxada que em deixa quasi clavat a terra i els dos últims kilòmetres vaig coix i apretant les dents per suportar el dolor. Finalment, content a mitjes. D'una banda nova marca amb 53'13" i d'altre, cabrejat perquè si no m'hagués donat la punxada de ben segur que que el temps hauría baixat dels 50'.

Pero bé, de mica en mica s'omple la pica que diuen i la veritat es que de moment, estic content amb la progressió.

Classificacions del XXX Cros Popular de Sants:

http://www.crospopulardesants.cat/index.php?option=com_wrapper&view=wrapper&Itemid=6