SHI-KA-SHE. LES GUERRES APATXES (I)

Cochise, o també conegut pel seu nom apatxe Shi-Ka-She que significa fusta dura, va néixer als volts de l'any 1812 i es va convertir en un dels cabdills de la revolució chiricagua a l'any 1861.
Habitant dels territoris de l'actual Arizona, l'infantessa de Shi-Ka-She, a l'igual que la de molts dels seus germans, va ser molt dura. En un temps en el que els enfrontaments amb l'exèrcit mexicà que s'havia proposat exterminar-los pagant suculentes quantitats de diners als caça recompenses i els colons eren continuats, va perdre tota la seva família i no va poder fruir d'una mica de pau fins l'any 1858, any en el que va ser anomenat cabdill del seu clan, els Chokonen i es va assentar als territoris de la frontera entre Mèxic i els Estats Units amb la ferma voluntat de mantenir la pau amb uns i altres aprofitant que aquells territoris s'havien annexionat a aquests últims i depenien del govern de Washington.

No obstant, la pau els hi va durar ben poc i l'any 1861, ell i cinc integrats del seu clan, van ser injustament acusats del segrest d'un nen blanc. Tot i intentar de bona voluntat demostrar la seva innocència presentant-se voluntàriament al campament d'Apache Pass, va ser empresonat junt amb els altres cinc.
Ell, va aconseguir fugir i prendre's la justícia per la seva mà e intentar salvar als seus germans que no van tenir la mateixa sort que ell.
Amb un grup de fidels, Shi-Ka-She va agafar hostatges per mirar de fer un intercanvi, cosa a la que el tinent George N. Bascom es va negar en rotund provocant tal ira en Cochise que va acabar torturant-los fins la mort. A canvi, Bescom va fer penjar al seu germà i a dos dels seus nebots com a resposta. Finalment, la seva dona i els seus fills, també presoners, van ser alliberats.
Després d'aixó, finalment es va demostrar la seva innocència però el mal ja estava fet i els recels envers els blancs es van accentuar al comprovar, un cop més que aquest no acceptarien mai la seva forma de vida.
Shi-Ka-She va buscar aliances entre la resta de clans i fent servir el seu do innat per l'estrategia militar, els apatxes van fer un seguit d'incursions victorioses que van acabar amb la resistència no només del colons, sinó del mateix exèrcit americà que es veien incapaços de fer-los front.
Durant els anys següents i fins l'any 1870, any el que va ser empresonat, es va convertir en el màxim cabdill apatxe i va encapçalar la seva revolta.
Deportat a una reserva lluny del seu territori, no va trigar gaire a fugir amb un grup de fidels seguidors, descontent amb les condicions de vida que els hi propocionaven i es va refugiar a les muntanyes, desde les cuals, va tornar a organitzar un petit exèrcit, el suficientment gran com per tornar a posar contra les cordes a colons i militars.
De totes maneres, Cochise era plenament conscient que aquesta resistència acavaría tard o d'hora i aconsellat per l'únic blanc en qui confiava, finalment va entregar les armes a final de 1871 a canvi de poder-se quedar en la reserva del seu territori.
Tres anys després, va morir i va deixar de cap al seu fill que el va enterrar a les muntanyes.
Cochise o Shi-Ka-She, com preferiu, va ser un dels grans caps indis i un dels personatges més destacats de la seva historia.

Fonts consultades:
OSOBLANCO (Web)
Cohise, Jerónimo y los últimos indios libres (llibre. Autor: David Roberts-editoria Edhasa)
WIKIPEDIA (Web)

NIKE+ SPORTBAND (2)

En un dels posts d'aquest bloc, parlava de l'esport band, un invent de Nike pels corredors, amb el que en teoria, et pots controlar el temps, la distancia, les calories cremades i la mitjana per kilòmetre dels teus entrenaments i curses.
Després d'uns mesos provant l'aparell, he arribat a la conclusió que realment, es una mica com una escopeta de fira, es a dir, que falla molt, bueno, moltíssim i si aleshores, els 60 euros del seu preu em van semblar una bona relació qualitat-preu, a hores d'ara, la meva opinió en ben diferent.
Penso que el problema es que aquesta polsera funciona amb ritmes constants. Per exemple el meu cas. Faig la primera cal.libració. El meu ritme per kilòmetre era de 6'15"-6'30" per tant, la longitud de la camada, no es la mateixa que ara que el meu ritme normal es 5'30"-5'45" i com a conseqüència, on abans mesurava una distància, ara mesura un altre. En un principi, les variacions no son gaire significatives perquè en els meus entrenaments, al menys fins ara, el ritme era més o menys constant i per tant el marge d'error no superava el 5%.
El gran problema es a l'hora de competir. Quan estàs en cursa, el ritme es molt diferent al dels entrenaments i molt més variat i aquí si que ja no pots fiar-te ni un pel de la messuració.
Dos exemples. En dues curses de 10 kilòmetres, la de la Mercè i la del passat diumenge a Sants, les distancies mesurades van ser 10'4 Km en el primer cas i 10'89 en el segon!!!
L'Altre dia per exemple, per competir en un repte de Nike+, vaig córrer 2 kilòmetres amb un ritme bastant més alt de l'habitual i la mesura va estar bastant per sota.

En definitiva que, si trèiem el bon invent i l'atractiu que es la web de nike+, l'aparell per si sol es un autèntic fiasco amb majúscules.
Per desgracia, ho continuaré utilitzant perquè la meva butxaca no dona per més però a la que pugui, us ben asseguro que passarà a millor vida.

XXX CROS POPULAR DE SANTS

I'M RUNNIG IN THE RAIN

2 de Novembre de 2008, 6.45 del matí:

L'Alarma del despertador sona barrejada amb el soroll de la pluja que està caient en aquells moments sobre Granollers. Es una pluja d'aquelles comunament conegudes com "plou a bots i barrals".

El cos es savi diuen i per un moment estic temptat de fer-li cas i quedar-me a l'escalfor del llit, però penso que la pluja, mai ha estat impediment per fer-me canviar de plans, així que, a la segona vegada que m'ho penso, boto del llit alhora que sento remugar a la meva companya. No se ben be que ha dit però em sona a alguna semblant a "estàs boig".

Faig un cafè amb llet, unes torrades amb pernil dolç i un got de suc de taronja, em trec el pijama i em poso els pantalons curts i la samarreta nike de la meva primera cursa, per allò de la bona sort i surto al carrer en direcció a l'estació de tren. Els primers carrers encara no s'han aixecat i per anar sentir-me una mica acompanyat m'enxufo el ipod amb la suau melodia de Jolie Holland. Aquesta dona te la facultat de fer-me volar mentre l'escolto. A la que giro per l'Avinguda Sant Esteve, em començo a trobar gent, paraigües en mà que es pot estar d'anar al forn de pa a buscar un esmorçar acabat de fer o de comprar el diari per enterar-se de com va anar el Màlaga-Barça del dia anterior. Ells no es veuen, només en veuen a mi, un paio amb pantalons curts, folre polar d'aquells que es veuen a kilòmetre, bossa penjada a l'esquena i Jolie Holland amenitzant el passeig. Em miren d'una forma estranya, però ja començo a acostumar-me.

Arribo a l'estació, xop, i trec un bitllet d'anada i tornada a l'estació de Sants. El tren surt puntualment a les 8.05 i confio, innocent de mi, que abans d'arribar la pluja només serà un record, però al sortir de l'estació de Sants, el temps contínua encaparrat en amargar-me l'existència. Desprès de perdre'm, com era de preveure pels carrers desconeguts per mi del barri, decideix-ho desfer camí i agafo el metro, torno a l'estació de Sants i agafo la línia 5 fins Badal i a les 9.40 arribo per fi a la línia de sortida. Sense gaire temps, faig 4 estiraments i una mica de trote per escalfar, tot i que amb la pluja i la temperatura, sembla una tasca prou dificil.

A les 10.00 en punt es dona el tret de sortida. L'anecdota es que em de sortejar una grua que arrossegaba un cotxe i tot just a la sortida, es va quedar clavada.

Em prometo a mi mateix que intentaré, si més no, no mirar gaire el crono i escoltar-me el cos a veure com respón...que em demana i ho aconsegueixo fins el kilòmetre 4. Aleshores, bona notícia, marco un temps de 21'20'' i al.lucino. estic a la vora de fer un sub-50' i així si que ja sería la bomba. La pluja no para, però ja ni la noto, només veig la carretera i sento el soroll de les meves petjades com una darrera l'altre m'acosten a la meva fita. Al kilòmetre 7, torno mirar el crono i estic una mica per sobre dels 35', el que em fa pemsar que finalment ho aconseguiré però uns instants desprès, el meu genoll dret, aquell que tants problemes m'està portant, te un mal despertar i em dona una punxada que em deixa quasi clavat a terra i els dos últims kilòmetres vaig coix i apretant les dents per suportar el dolor. Finalment, content a mitjes. D'una banda nova marca amb 53'13" i d'altre, cabrejat perquè si no m'hagués donat la punxada de ben segur que que el temps hauría baixat dels 50'.

Pero bé, de mica en mica s'omple la pica que diuen i la veritat es que de moment, estic content amb la progressió.

Classificacions del XXX Cros Popular de Sants:

http://www.crospopulardesants.cat/index.php?option=com_wrapper&view=wrapper&Itemid=6

JA SOC DEL CLUB DELS 250!!!

Bé, segons els de Nike+, amb l'entrenament d'aquest matí he aconseguit la meva primera gran fita com a runner. He arribat als 250 kilòmetres recorreguts.

http://nikeplus.nike.com/nikeplus/v1/html/milestones/print_certif.html?id=351890573&region=emea&language=es&locale=es_es&dateFormat=DD/MM/YY

Resumint, per si no voleu clickar.
250 Kilòmetres
36 curses
Ritme mitjà: 5'57"/km.

En fi...anem fent.

LITTLE BIG MAN

Inspirada en la novel.la homònima que Thomas Berguer va escriure l'any 1964, "Little Big Man", dirigida per Arthur Penn al 1970 e interpretada magistralment per un jovenet Dustin Hoffman, te tots els elements necessaris per fer les delícies dels amants dels westerns d'època.
S'ha de puntualitzar, no obstant que si be, en la majoria dels westerns es repeteix una i altre vegada el tòpic d'indi salvatge - home blanc civilització, setè de cavalleria l'honor, etc, etc, s'ha d'agrair en aquest cas que es doni una mica més de realisme, al retrat d'una de les èpoques més violentes de l'historia d'Amèrica.
Per tant, no estem davant d'un western convencional i es més adient dir que estem davant d'un repàs més o menys fidedigne
del salvatge oest.
El fil conductor de l'historia es la biografia fictícia de Jack Crabbe, un ancià que afirma tenir 121 anys i haver sobreviscut a la batalla de Little Big Horn.
Crabbe va desgranant capítols de la seva vida, de petit va ser raptat pels Cheyennes junt amb la seva germana, quan la caravana en la que viatjaven amb els seus pares, es atacada per aquests. Obligats a viure amb la tribu, amb el temps, van ser acceptats com un més de la tribu. No obstant, la vida del nostre protagonista, va més enllà i desprès d'un enfrontament amb l'home blanc, Crabbe abandona els seus i comença un periple que el porta a viure en primera persona els fets més destacats d'aquell període (pot recordar una mica a Forrest Gump, en la que el protagonista estava sempre en el lloc oportú i en el moment oportú).
Acollit primer per un pastor metodista que vol eliminar d'arrel el seu passat indi i per tant pagà, amic del famós pistoler Wild Hill Hickok, rastrejador del general Custer i el seu setè de cavalleria, caçador, tramper, borratxo i busca vides...en fi, com dic, tot un periple pels fets i personatges (ficticis i no ficticis) constantment sotmesos a un exercici exhaustiu de desmitificació, on el director prova de posar, amb més o menys èxit a cadascú al lloc que li correspon i deixant-nos clar que els que fins ara creiem o ens feien creure que eren els bons, no ho eren ni de bon tros i els dolents, ni molt menys ho eren, es més, representen la part més humana del relat.
A mi personalment, em va agradar i molt tot i que es pot arribar a fer una mica pesada pel tema de la durada, 150 minuts, però la veritat es que em va fer fruir molt. Barreja moments brillants amb paratges que realment no aporten res a l'historia, te moments molt dramàtics però també molt en te de divertits. En resum, un bon còctel que va passar quasi desapercebut, suposo perquè als USA els costa acceptar el que van fer i continuen fent amb els nadius i que en aquesta pel·lícula es posa de manifest. No profunditza però el director deixa molt clara quina es la seva visió i que ara, no fa gaire temps s'ha fet una reedició del original en DVD.
Per a mi, es tot un clàssic i que te un lloc preferent en la meva videoteca o DVDteca, com preferiu.

Us deixo un fragment de la pel·lícula (en anglès)

REPTES I OBJECTIUS NIKE DEL MES D'OCTUBRE

EL KILÒMETRE MÉS RÀPID:



ELS 5 KILÒMETRES MÉS RÀPIDS:



MAJOR NÚMERO DE KILÒMETRES EN 10 DIES:

1ª CURSA VIRTUAL PEL RECONEIXEMENT OFICIAL DE LES SELECCIONS CATALANES

Des de la plana de Nike+, m'arriba aquest repte al qual, m'he apuntat sense dubtar-ho.

Es tracta de fer una cursa virtual, amb el sistema d'enregistrament de curses de nike sportband (postejat en aquest bloc http://lay-nah.blogspot.com/2008/07/nike-sportband.html) amb l'objectiu que, sumant els kilòmetres fets, hauríem travessat els Països Catalans de nord a sud i d'est a oest.

En total seran 1490 kilòmetres que es divideixen en dues etapes:

1º Etapa de Salses (Catalunya Nord) a Guardamar (Alacant) de 790 Kms.

2ª Etapa de Fraga (Lleida) a Maó (Menorca) de 500 Kms.

Aquesta iniciativa compta amb el suport de la Plataforma Proseleccions Catalanes, dintre del seu programa d'accions reivindicatives pel Reconeixement Oficial de les Seleccions Catalanes, una iniciativa que per desgracia i com no podia ser d'un altre manera, ha aixecat una bona polseguera als fòrums de nike.

De totes maneres, s'han adherit un bon grapat de corredors (entre els quals hi soc jo) que intentarem amb les nostres cames, ajudar a portar aquesta iniciativa a bon terme, sense entrar en polèmiques i defensant una idea, un sentiment que ningú ens podrà treure.

Si voleu més informació sobre aquesta cursa virtual clickeu en l'ennllaç:

http://www.seleccions.cat/noticies/noticies.asp?id=564

I aquí us deixo com va el desenvolupament de la primera etapa de la cursa que tot just comença avui, dia 13/10/2008:

MI VIDA ES MI DANZA DEL SOL

En l'apartat de personatges nadius d'aquest bloc, fa uns quants dies ja, vaig un cloure un post que parlava de la figura de Leonard Peltier, empresonat fa quasi 30 anys per un crim que no va cometre, a part, es clar que el de ser indi. Ara, en aquest apartat de bibliografia nativa, us parlaré sobre el llibre que ha escrit mentre espera a la presó que el govern i la justícia americana, posin fi al seu error i el deixin en llibertat abans no mori.

Mitjançant la lectura d'aquestes pàgines, Leonard no fa un manifest a favor de la seva innocència, tot i que, evidentment la defensa, només es limita a donar la seva versió del fets i de quina manera està vivint tot plegat, engabiat a la presó de Leavenworth.
Tot i estar empresonat, Leonard no s'ha deixat vèncer i ha continuat la seva lluita des de dins la pressió, el que en ocasions li ha valgut rebre un tracte més hostil, si cal, dins la presó.
Es, en definitiva, una bona oportunitat per acostar-nos a la persona de Leonard, un dels últims màrtirs vius de la cultura nativa i comprendre una mica millor, la lluita tan desigual que manté el seu col.lectiu en contra el govern americà que tant i tant, els està oprimint.

El llibre està publicat per l'editorial Txalaparta, amb un bon fons referent a les lluites dels indígenes d'arreu del món per preservar els seus costums i el seu preu es de 15 euros.

CURSA DE LA MERCE 2008

Bé, després de quasi tres mesos, per fi vaig repetir experiència i participar en un altre cursa. Aquest cop, va ser la cursa de la Mercè, el passat diumenge 21 de setembre a Barcelona.

A diferencia de la primera, aquesta vegada ja anava una mica més preparat i amb l'objectiu de baixar per primer cop de la barrera dels 60' i ho vaig aconseguir amb un temps de 53'37". Sembla que llevar-se a les 5.15 del matí a fer 8 kilòmetres, tres cops per setmana, comença a donar resultats.

La cursa començava a 2/4 de 10 del matí i la sortida era a l'avinguda Rius i Taulet. A 1/4 de 9, vam arribar amb el company a recollir el pitrall i la bossa d'obsequis (bastant minsa la veritat i amb una samarreta tècnica bastant lletjota de color negre, però en fi, a caballo regalado...). Tot va anar prou ràpid. Tornada al cotxe a deixar les bosses i a escalfar una mica abans de començar.

Les primeres sensacions no van ser gens bones, perquè durant els estiraments, el genoll, que ja m'havia estant molestant durant tota la setmana, es va a tornar a queixar i vaig pensar que al final, em faria la guitza, però ja que era allà i amb les ganes que tenia de repetir experiència, no era qüestió de donar-li importància i estava disposat a patir un mica i acabar com fos.

A 2/4 de 9 i puntualment, es va donar la sortida a la proba. Els corredors estàvem agrupats per calaixos, depenent del temps acreditat. Com no, jo estava al penúltim calaix i vaig trigar més de 2 minuts a travessar la línia de sortida i el primer kilòmetre, es va convertir en una petita odissea, fent zigazagas impossibles per mirar d'avançar a la gent i mirant de reüll per no fer caure als de darrera. Per tot això, el pas pel primer kilòmetre quedava molt lluny de les meves expectatives, 6'47". De mica en mica, el gruix de corredors s'anava desfent i es podia anar més ràpid, 12'33" al pas pel segon kilòmetre i finalment al pas pel tercer, el temps de 17'46" ja em faria complir el meu objectiu.

La resta, va ser molt similar i cada pas de kilòmetre rondava els 5'30" i a la primera part de la cursa, el global va ser de 28'33" a una mitjana de 5'43" el kilòmetre. A la segona part de la cursa, les forces van fallar una mica, sobretot després de l'avituallament que em va fer perdre una mica el ritme i el kilòmetre final en pujadeta per l'avinguda del paral.lel que se'n va fer molt llarg, tot i així, el segon parcial el vaig acabar en 29'04" a una mitjana de 5'49" per fer el total de 57'37" a una mitjana de 5'46" el kilòmetre.

Al final, una mica de cua per agafar l'aquarius per carregar piles, uns estiraments per evitar les agulletes i cap a casa més content que un gínjol per a fita aconseguida.

En quant a la cursa, dir que l'ambient era molt bo, que crec que l'organització, tenint en compte que la xifra d'inscrits va arribar als 9.000, es va sortir prou bé, i l'única dada negativa, per dir alguna cosa, va ser l'ambient fred que va envoltar la cursa. La gent dels carrers de Barcelona, no va animar en cap moment, al menys es la sensació que em va quedar i es mirava la cursa, la cursa de la seva festa major, amb certa indiferència.

En resum, bona cursa i molt content de veure que mica en mica vaig progressant. Ara, a veure quina serà la pròxima i si l¡acabo tant content com vaig acabar aquesta.

Us deixo uns enllaços d'àlbums de picassa, penjats per runners de Corredors.cat perquè vegeu l'ambient de la cursa...

http://picasaweb.google.com/picasabcn/CURSAMERC08?authkey=TtDR1n0pn1E#
http://picasaweb.google.es/Xeix1958/20080921CursaDeLaMerc#

i un altre que han penjat a la web de la cursa amb uns quants videos:

http://www.net-sport.tv/cursamerce/

REPTE NIKE - ELS 5 KILOMETRES MÉS RAPIDS

Un altre més per la colecció. Se que no tinc cap esperança de guanyar, però al menys es una motivació extra per baixar el meu temps.

ELS 3 KILOMETRES MES RÀPIDS

He pensat que com de reptes, suposo que en faré bastants, si els vaig afegint en la columna de la dreta, al final s'allargarà massa.
Així que a partir d'ara, ho faré com a nou missatge i amb dues etiquetes; una de objectius personals i un altre pels reptes amb altra gent.
Aquí deixo el primer repte que acaba el 2/10 i es tracta de veure qui fa els 3 kilòmetres més ràpids.

NIKE+ HUMAN RACE 31-08-2008

Més de tres mesos han passat des de la meva estrena com a runner i des de les hores, no he pogut participar a cap més cursa.
Espero que aquesta ratxa, es talli el 21 de setembre amb motiu de la Cursa de la Mercè però abans, per fer una mica de boca us parlaré de la meva experiència amb la Human Race, organitzada per Nike i que pretenia (no soc qui per dir si ho ha aconseguit) ser l'esdeveniment de running més gran de l'historia d'aquest esport.
La cita va ser el 31 d'agost simultàniament a 25 ciutats de tot el mon i si disposaves de la tecnologia Nike+, allà on estiguessis. Només calia sortir a correr 10 kilòmetres, enregistrar la teva cursa amb aquesta tecnologia i pujar la teva cursa a la pàgina de nike, prèvia inscripció a la pàgina de Human Race.
I així ho vaig fer. Tenia la possibilitat de baixar a Barcelona, on una cadena de gimnàs, obrien les seves portes per córrer a sobre d'unes cintes, però la veritat es que no em va motivava gens l'idea, així que em vaig llevar d'horeta per evitar el sol, em vaig posar la roba de fer feina i em vaig enxufar la meva Sportband i apa, a córrer.
Va ser com un dia normal d'entrenament, ja que vaig sortir pel passeig fluvial de Granollers que es per on normalment surto, per tant la motivació que et proporciona una cursa de veritat, envoltat d'altres companys i amb "públic", era cero.
Vaig acabar els meus 10 kilòmetres amb uns decebedors 1:04'09". Dic decebedors perquè d'acord que encara soc un novato i desde la de Cardedeu al maig, no havia tornat a fer aquesta distància, si que esperaba que després de 3 mesos (bueno, em de treure l'agost perquè no vaig fer res de res) em pensava que al menys, podia baixar de l'hora. Podria pensar en positiu i dir que vaig baixar més d'un minut la meva millor marca (es a dir, l'única que fins ara tenia que era 1:05'19") però la veritat es que em vaig deprimir una mica.
Però be, l'important es que encara no ho he deixat, que em contínua agradant i que segur que la pròxima vegada serà millor.
El millor de tot, la samarreta tècnica de regal, de molt bona qualitat i de la que faré bon us.
La próxima fita per tant, baixar de l'hora el 21 de setembre a Barcelona, a la cursa de la Mercè. Segur que allà, només per l'ambient festiu, les cames aniran més ràpid.

Així va anar la cursa. S'ha de tenir en compte que com vaig dir a l'article sobre l'sportband, no es fiable al 100% peró com orientació, està prou bé.

Concert d'en Bruce Springsteen a Barcelona el 19/07/2008

La meva historia d'amor amb en Bruce, va tenir un inici molt bucòlic. Crec que tenia uns 15 anys, més o menys i estava passant un cap de setmana amb uns amics dels meus pares. Aquests amics, tenien 4 fills i el segon, en Fèlix era el rar i rebel de la família però jo, era amb qui portava més bon rotllo.

Una nit, en va demanar que si el volia acompanyar a escoltar música al cotxe, perquè a la casa (que era molt antiga) no tenien aparell de música i de pas faríem uns cigarrets. La casa era a Prats de Lluçanès, al mig del bosc i la nit era d'aquelles estiuenques i el cel era ple d'estels.

Quan es va encendre la primera cigarreta en va preguntar si m'agradava Bruce Springsteen a lo que jo vaig respondre que no tenia ni idea de qui cony era aquell paio. Va agafar un cassette es el que es veia aquell home, al davant d'una gran bandera americana i el primer que vaig pensar va ser, ja hi som, un altre d'aquests patriotes que cantava cançons al seu estimat país.

Va a començar a sonar Born in the USA, Cover Me, Darlington County i totes les demés una vegada i un altre fins que el seu pare ens va venir a buscar. No se quantes vegades el vam escoltar però recordo que vaig quedar flipat i al dilluns següent d'arrivar, ja tenia el LP a casa meva, juntament amb The River i Born to Run, els meus 3 primers discos d'ell.

Des de les hores ençà, no he parat de comprar tot el que estigui relacionat amb ell, tota la discografia complerta (evidentment), libres, bootlegs, qualsevol revista en la que surti un article que parli d'ell....i per suposat anar a tots els concerts que he pogut. No son ni molt menys tants com aquells fans que el persegueixen per tot el mon, però cada vegada que ha vingut a Barcelona, menys la primera vegada a l'any 1981, i que està considerat com el millor concert que ha fet Bruce en tota la seva carrera, perquè només tenia 12 anyets i l'altre mític concert al Camp Nou al 1988 perquè estava fent la puta mili a Sevilla però al menys, em vaig resarcir amb l'horeta llarga que va aparèixer a l'escenari del concert pels drets humans uns mesos desprès. Va ser el meu primer contacte amb ell i tot i que se'n va fer molt i molt curt, m'ho vaig passar genial. Des de les hores, no m'he perdut ni un...bueno...si la gira de "The ghost of Tom Joad" es pot considerar com a concert, perquè aconseguir una entrada va ser una tasca impossible.

Així que seguint fidel, aquest passat 19 de juliol, vaig assistir al Camp Nou al primer dels dos concerts que va fer. I com sempre no em va decebre pas. Desprès de 8 mesos amb l'entrada a

casa, desprès de no se quantes hores de cua, desprès d'hores a la gespa del Camp Nou, a 1/4 de 11, s'apagaven les llums de l'estadi, sortia l'E Street Band i en Bruce provocant el deliri dels 75.000 fans que es van aplegar.

"No Surrender" va ser la cançó triada per obrir les quasi 3 hores i mitja que va durar el concert, en el que van aparèixer temes que feia molt de temps que no sonaven en directe com "Badlands" o "Because the Night" a part d'un petita sorpresa com va sentir "Summertime Blues".

La veritat es que m'ho vaig passar molt bé i tant Bruce com la resta de la banda es van entregar a tope i la connexió amb el públic, com sempre, va ser total. A més va tenir un munt de detalls en vers el públic, com regalar la seva harmònica a algú que mitjançant un cartell escrit, li demanava si us plau, o deixar-se anar perquè els afortunats de la primera fila, l'aguantessin mentre cantava una cançó, o acostar-se a donar-li la mà a un nen de no més de 4 anys que a espatlles del seu pare, al.lucinava amb tot el que estava veient. En fi, una gran nit on de nou Bruce va transmetre tota la seva energia i ens va fer ballar, saltar i cridar com bojos. L'única pega que hi vaig trobar va ser el so, perquè hi havia moments que no s'escoltava gaire bé, per la resta, genial i ara toca esperar a la pròxima que esperem que no sigui molt tard i es que Bruce es molt Bruce i sempre es bona notícia el que tregui algun treball nou. Serà més bo o més dolent però això significa tour i això sempre en molt bo perquè es una nova oportunitat de fruir un cop més d'una de les grans bandes per no dir la més gran banda de rock de tots els temps.

19.07.2008 Camp Nou, Barcelona

No Surrender

Radio Nowhere

Out In The Street

The Promised Land

Hungry Heart

Summertime Blues

Brilliant Disguise

The River

Atlantic City

Candy's Room

Janey Don't You Lose Heart

Waitin' On A Sunny Day

Backstreets

Because The Night

Livin' In The Future

Mary's Place

Tunnel Of Love

The Rising

Last To Die

Long Walk Home

Badlands

------------

Jungleland

Born To Run

Bobby Jean

Glory Days

Dancing In The Dark

American Land

Twist And Shout

I aqui us deixo un tastet del concert.
Inici amb "No Surrender" i "Radio Nowhere":



I final, amb "American Land" i...


American Land,Barcelona , 19-7. from Willem on Vimeo.

"Twist and Shout".


Twist and Shout, Barcelona ,20-7. from Willem on Vimeo.

Nike+ Sportband

Ja han passat quasi dos mesos de la meva estrena com a runner, o corredor, o tira milles i tot i que no he pogut fer cap més cursa, he aconseguit una cosa que em pensava que no podria ser...anar a entrenar regularment tres dies per setmana. Tot un record per a mi. El cas es que aquest mon, es com una petita droga, com més ho probes, més t'agrada i comences a exigir-te més i més i et marques petites fites que a mida que vas complint, donant pas a unes altres i sense adonar-te, ja estàs enganxat.

I un cop enganxat i que tens clar que això t'agrada i no es vici d'un dia, et vas equipant més i millor. Et mires unes bambes més bones, una samarreta millor, mitjons que absorbeixen la suor, i unes altres malles (o pantalons, depèn dels gustos de cadascú) perquè si no les úniques que tenies acabaran desgastades de tant rentar-les per poder usar-les al dia següent.

Una altre cosa que te això i veig que es bastant comú dintre d'aquest "mundillo" es l'obsessió de tenir-ho tot sota control. Es a dir, no val allò de sortir a córrer perquè si, un cop acabes de fer-ho, tens l'imperiossa necessitat de saber exactament els kilòmetres que has fet, en quant temps, pulsacions, calories consumides, etc, etc. En definitiva, totes les dades possibles per avaluar la teva evolució, si progresses adequadament...

Arribat a aquest punt i sota la meva perspectiva de novell, vaig avaluar les diferents possibilitats de mercat i el primer impacte va ser horrorós...pels preus que s'han de pagar per un aparell d'aquests si volia una cosa realment professional. Vaig descobrir les anomenades primeres marques com Suntoo, Polar o Cardiosport però de seguida les vaig descartar. No hi havia cap model que baixés dels 200 euros i em va semblar un gast excessiu per a algú que tot just comença. Potser més endavant, quan la cosa ja vagi més en serio, encara però no en aquest moment.

Aleshores, mirant i remirant vaig descobrir aquesta polsera de la Nike que es un rellotge que fa a la vegada funcions de pulsòmetre. Em va seduir des d'un principi pel preu, 60 euros, pel seu disseny discret però atractiu, per la seva funcionalitat, et registra distancia, temps, calories cremades i pas mitjà per kilòmetre, funcions que per a mi, ja em sobraven i tot. Però el que sense dubte va ser el més determinant, es la comunitat que ha creat Nike al voltant d'aquest aparell.

Un lloc on pots pujar les dades de les teves curses i poder fer el seguiment dels teus progressos i comparar-les amb les dels altres usuaris registrats, amb els que també pots interactuar participant en reptes. També es pot marcar els teus propis reptes i objectius personals i veure el progressos que estàs fent o fins i tot, crear-te un pla d'entrenament amb la seva aplicació Personal Training que et guiarà depenent de la distància que vulguis completar. En fi, una plana molt entretinguda tot i que un pel lenta a l'hora de carregar ja que tota ella està feta amb flash i amb moltes animacions. No obstant això, està molt currada i es molt adictiva.

Entrant en matèria a parlar del "trasto" diré que desprès de poc més d'un mes utilitzant-lo puc afirmar que els que busquin una mica de professionalitat, que ho deixin córrer i es gastin els calés perquè ni molt menys es un aparell precís. M'explico. Segons las instruccions, l'aparell be calibrat d'una manera que segons ells, no cal recalibrar-ho...fals, molt fals. No hi ha dues persones que caminin o corrin de igual manera, semblant si, però no igual i tenint en compte que funciona amb un sensor que s'ha de col.locar a la bamba i el que detecta es la pasa, doncs això que depèn de la longitud de pasa que tinguis, et pot variar bastant.

Et diu que te un marge d'error del +/- 3% però a mi, m'ha donat més en més d'una ocasió. Exemples: Quan el vaig estrenar, vaig fer una distància real de 5 kilòmetres en un circuit marcat kilòmetre a kilòmetre i la distància que em va mesurar va ser de 5,04 kilòmetres, o sigui que l'estrena va ser molt bona. La segona ja no tant, perquè en una cursa de 6 kilòmetres, em va marcar només 5,84, no obstant dintre del 3% però justet, justet. A la tercera, encara va empitjorar més. En una distància de 7 kilòmetres, en marca 7,40 es a dir, prop d'un 6% de més i així en totes les que he mesurat amb l'sportband.

La conclusió es que es ideal per quan vas a un ritme constant. Aleshores la seva precisió es bastant fiable però a la que en una mateixa cursa varies de ritme, com per exemple seria una cursa de "competició" es quan el marge d'error es més ampli. Per mostra, ho vaig provar en una cursa de nou de 7 kilòmetres, amb canvis de ritme constant i el resultat final va ser el pitjor de tots ja que em va marcar 6,44, suposo que perquè quan vas més ràpid la longitud de pasa es més gran però es clar, ell només detecta el cop que fas amb la sabatilla al terra i te la marca amb la cal.libració que tinguis en aquell moment.

O sigui, xorradetas a part que la veritat es que estan molt bé i enganxen (com les que poso en aquest bloc) si el que busqueu es un aparell que sigui fiable 100% (tot i que dubto que existeixin) l'sportband no es la vostra opció. Ara, si sou com jo que acabeu de començar i amb una idea aproximada del que esteu fent, ja en teniu prou, la veritat es que pel preu està força bé i us farà servei.

Si voleu ampliar l'informacio podeu visitar la web de Nike Store i xafardejar una mica:

http://store.nike.com/emeastore/?cp=EUNS_KW_SU07_ES_Google_B&ref=http://www.google.es&#,es,ES,url;stage,landingpage-311716-311716-187266//161933///0

Leonard Peltier, l'esperit de Caballo Loco

Leonard Peltier, de la tribu dels Lakota, s'ha convertit, malauradament per a ell, en un símbol, un exemple clar de l'abús i la repressió que han sofert els indígenes americans.

Aquest home porta més de la meitat de la seva vida empresonat, acusat d'un crim que mai s'ha pogut demostrar que perpetrés. No obstant això, Peltier porta 32 anys a la presó complint dues cadenes perpètues per l'assassinat de dos agents del FBI el 26 de juny de 1975.

L'Historia de la condemna a Peltier, es va començar a escriure a principis dels anys 70, a Pine Ridge (Dakota del Sur). Dick Wilson, president de les tribus indígenes de la zona, era partidari de renegar dels costums dels seus avantpassats e integrar-se d'una vegada per totes dintre de la societat americana. Aquest parer, xocava de front amb els més tradicionalistes que per res del món volien renunciar ni als seus costums ni a les seves terres, per les que tanta sang havien vessat els seus predecessors.

Com a mesura de pressió, Wilson va afavorir els interessos dels seus seguidors, oferint-los feina i ajuda i deixant de banda als seus opositors, avocant-los a una situació encara més precària que la que ja tenien. Aquesta circumstància va fer que els tradicionalistes, decidissin unir-se a l'AIM (american indian moviment) un grup que va néixer amb l'intenció de defensar l'identitat dels pobles indis. Wilson, que era un clar opositor a aquest moviment, va fer una aliança amb l'FBI que li va permetre formar un grup paramilitar denominat GOONS (Guardians de la nació Ogala) i va ser aleshores quan els abusos es van fer més palesos.

La tensió entre els dos bàndols va esclatar l'any 1973, quan un grup d'integrants de l'AIM va ocupar el poblat Wounded Knee, on cent anys enrere, hi va haver una de les majors massacres contra els lakota i 300 indis, la majoria dones i nens indefensos, van ser assassinats.

L'ocupació va ser pacifica i l'única intenció era la de denunciar la situació davant del govern, però aquests, lluny d'escoltar-los, va prendre fortes mesures de seguretat i van enviar tot un destacament militar que va tenir com a resultat, dos indígenes morts. Morts que per altra banda, mai van ser investigades.

Desprès de 71 dies de tancament, finalment el govern va prometre una investigació, cosa que mai es va fer.

Arrel d'aquest incident, Wilson va declarar il.legal qualsevol acció de l'AIM o dels tradicionalistes de la zona i va posar l'etiqueta d'home perillós a qualsevol persona que formés part de qualsevol dels dos grups. Durant els tres anys següents, més de 60 activistes van ser assassinats i molts van veure amb impotència com eren cremades les seves cases, o eren víctimes d'actes violents com a mesura de repressió.

Davant de tot això, l'FBI, que considerava l'AIM com una seria amenaça per l'estil de vida americà, no només va tancar els ulls sinó que a més a més, va proporcionar armes als GOONS i va instruir als seus membres per tenir la situació sota control.

Desesperats per la situació en la que es trobaven, els tradicionalistes van demanar ajuda a l'AIM per que els protegís. Leonard Peltier i dotze membres més, van respondre a la crida i van instal.lar un campament a la granja de Jumping Bull, on vivien varies famílies.

El fatídic 26 de juny de 1975, dos agents de l'FBI, Jack Coler i Ron Williamsen, van arribar a la granja. Suposadament estaven seguint un jove anomenat Jimmy Eagle per detenir.lo pel robatori d'una parell de botes vaqueres i per haver provocat una baralla. Entre el jove i el seu grup d'amics i els dos agents, es va iniciar un tiroteig atrapant al mig del foc creuat, a tota una família. Varis membres de la família, van contestar al foc per defensar-se i al cap de poc temps, uns 150 membres del SWAT, FBI, GOONS, es van afegir a la trifulga i van arraconar un grup de 30 persones, la majoria dones i nens indefensos i van començar a disparar indiscriminadament contra ells. Peltier va poder ajudar un grup de joves a fugir, però finalment, va ser detingut junt amb el jove Jimmy Eagle i dos membres més de l'AIM, Dino Butler i Bob Robideau. El balanç final del tiroteig va ser de tres morts, Joseph Killsright, membre de l'AIM i els dos agents de l'FBI, ferits primer i assassinats desprès.

Els quatre detinguts, van ser acusats d'assassinat però en el cas de Butler i Robideau van ser declarats innocents per considerar el jutge que actuaven en defensa pròpia, en quant a Jimmy Eagle, uns diuen que l'FBI va retirar els càrrecs perquè no els hi va fer gens de gràcia la decisió del jutge d'alliberar als dos activistes de l'AIM i volíen un cap de turc, d'altres en canvi, afirmen que Eagle no va ser ni tan sols jutjat perquè mai es va poder demostrar que hi fos a lloc dels fets.

Sigui com sigui, Peltier es va quedar com a únic cap visible davant l'acussació d'assassinat dels dos agents.
Amb la por de no rebre un judici just, va fugir a Canada però va ser arrestat el 26 de febrer de 1976 i posteriorment extraditat als Estats Units pel testimoni d'una dona, Myrtle Poor Bear que va declarar haver vist a Leonard, disparar als dos agents. Posteriorment, va quedar demostrat que la dona en qüestió, no hi era al lloc dels fets i ni tan sols coneixia a Peltier.

Posteriorment va declarar que havia estat coaccionada pels agents de l'FBI però l'ordre d'extradició, no va ser retirada i Peltier va tornar com a acusat d'assasinat.

A partir d'aquests moments, tota semblança amb un judici just, es pura coincidència. Proves ocultades, testimonis sota coacció, proves falsificades, jutge imparcial....el resultat va ser que Peltier, va ser condemnat a complir dues cadenes perpètues consecutives. Penes que encara està complint tot i les pressions d'un bon nombre d'organitzacions, personatges públics importants perquè es revisi el seu cas i s'admetin totes les irregularitats que es van produir.

De les hores ençà. la lluita dels grups de recolzament a Peltier i el govern, han mantingut una lluita constant per donar a Peltier el judici just que no va rebre. Ni tan sols va ser atesa la seva petició de clemència l'any 2000 sota el govern de Clinton pel seu estat de salut, cada vegada més greu. Peltier, actualment pateix diabetis, problemes greus de cor, corre els risc de quedar-se cec i pateix embòlies. Si bé en un principi Clinton va accedir a estudiar la petició de clemència, una manifestació d'uns 500 agents de l'FBI davant la Casa Blanca, sembla que li va fer canviar d'opinió i finalment va ser desestimada.

Actualment la lluita continua i el comitè de defensa Leonard Peltier continua treballant perquè aquest home que porta més de la meitat de la seva vida tancat a la presó, pugui al fi tenir la justícia que fins ara se li ha denegat.

Com dic, aquest es un cas més de l'abús i l'injusticia que sempre s'ha comés envers els nadius americans.

Si vols ampliar aquesta notícia, mantenir-te informat sobre el desenvolupament del seu cas o col.laborar amb un donatiu al comitè, clicka en la imatge de sota.

Aquí, pots mirar un vídeo del muntatge teatral basat en el llibre de Peltier, "Mi vida es mi danza del sol".

Murieron con las botas puestas

El motiu d'haver escollit aquesta pel·lícula per iniciar l'apartat dedicat a la filmografia sobre els nadius, es purament sentimental. Em sembla que es la primera pel·lícula que vaig veure que sortien uns senyors mig despullats, amb la cara pintada i amb plomes al cap. Si no recordo malament, tenia uns 5 anyets i la veritat es que la visió, em va impactar molt. El que si que recordo d'una manera ben clara es l'alegria que vaig sentir quan Erron Flynn, àlies General Custer, era vençut en la mítica batalla de Little Big Horn a la que fa referència el film.Ara entenc que aquella alegria per la derrota del setè de cavalleria, va ser el començament de la meva admiració envers els nadius.

Entrant ja a comentar-la, dir per començar que qualsevol semblança amb la realitat, es pura coincidència. Els fets històrics en els quals es centra la trama principal, son veritat, la batalla de Little Big Horn es recordada com la victòria més contundent dels indis i en ella, va perdre la vida el General Custer i tot el seu destacament, però res més.La visió que se'ns ofereix de "Lucero del Alba", nom pel que era conegut Custer entre les tribus indies, es com la resta de la pel·lícula, ficció pura i dura. S'ha de tenir en compte que es va estrenar a l'any 1941, i per aquella època els Estats Units necessitaven herois que Hollywood, els va proporcionar per fer.los oblidar la situació de incertesa i desengany regnants. Per tant, Custer se'ns presenta com una home valerós, temerari, elegant, noble i per sobre de tot, heroic...o sigui, quasi diametralment oposat al veritable Custer, arrogant, egocèntric, sanguinari i que per sobre de tot, buscava la glòria personal. Sort que l'historia, l'ha posat en el seu lloc i tot que no es pot posar en dubte la seva vàlua com a militar, si que com a persona se'l por jutjar d'una manera ben diferent a com apareix en el film.

Deixant de banda les llicencies històriques i biogràfiques en vers el personatge de Custer, la pel·lícula es un clàssic dintre del gènere del western i reuneix tots els ingredients necessaris per passar una bona estona. La direcció va ser responsabilitat de Raoul Walsh i els actors principals van ser els aleshores parella cinematogràfica Erron Flynn (Custer) i Olivia de Havilland (Beth, la dona de Custer) en la que va ser la seva última aparició junts i Anthony Quinn de secundari de luxe donant vida al mític cap Sioux Toro Sentado. Destacar també la genial banda sonora a càrrec de Max Steiner, un geni vienés afincat en USA i que va ser responsable de composicions tan conegudes com "Alló que el vent s'endugué", "King-Kong" (la clàssica del 33) o "Casablanca" entre d'altres.

En resum, pel.lícula clàssica dels anys 40 que farà les delícies dels amants del millor western i que potser emprenyarà força als defensors de la causa nativa però cinema, es cinema i tot si val, no?

No he trobat cap trailer de la pel.lícula, suposo que perquè es molt antiga però he trobat això que no m'he pogut estar de penjar-ho perquè de veritat, no te desperdici. Exaltació made in USA 100%.

Mary, la Creek

De vegades, no cal la lectura d'un llibre d'historia o d'un tractat sociològic per introduir-se en la realitat d'un poble, d'una situació o d'uns fets concrets i més, si el fet de llegir-los et provoquen una terrible somnolència perquè acostumen a ser bastant densos i amb potser massa informació.
Un bon recurs es la novel.la històrica o biogràfica. Normalment es basen en fets o personatges reals i acostumen a ser bastant fidels.

Un exemple de bona novel.la històrica es "Mary, la Creek" de l'historiador Dee Brown, el primer en donar veu als indis mitjançant la trentena de llibres que va escriure, entre els quals, el més destacat es sense dubte "Enterrad mi corazón en Wounded Knee", un relat de la conquesta de l'oest però amb ulls de nadiu que va canviar per sempre més la percepció que tothom tenia sobre ells.

En "Mary, la Creek", Brown ens narra el periple migratori de tota una generació, tenint com a personatge central a Mary, la Creek o Amayi, una dona venerada pel seu poble i que com tants altres, es va veure obligada a renunciar a la seva vida per la pressió dels colons blancs que una i altre vegada, trencaven o modificaven els tractats al seu gust i en benefici propi, per apoderar-se de les terres que ella i els seus avantpassats consideraven casa seva.

Com qualsevol lectura que es faci sobre aquest tema, la lectura no resulta agradable. Un genocidi d'aquella magnitud, no es una grata lectura, però si que gràcies als coneixements de Brown sobre la cultura dels nadius (va ser un autèntic erudit sobre el tema i molts dels seus amics, eren indis que havien "heretat" el llegat de l'home blanc), te paratges maquíssims en els que podem reviure els costums i la manera de viure d'aquells mal anomenats salvatges.

En resum, gràcies a la narració de Brown, reviurem un dels pitjors episodis de l'historia del salvatge oest i coneixerem una mica més la veritat dels fets que van acabar, com ja sabreu amb l'exintinció d'una de les maneres de viure que al menys per mi, considero més lògica i raonable com era el respecte per tot el que ens envolta i vivint integrat a la terra, com un eslabó més d'una immensa cadena.

Malauradament, el llibre es molt antic i costa de trobar. En algunes llibreries de vell, es pot trobar algun exemplar. Si en veieu algun, no ho dubteu i compreu-lo (sempre i quan no demanin una burrada, com acostuma a passar de vegades), no us penedireu.

Mary, la Creek

Dee Brown - 1982

Ed. Bruguera - 572 pag.


P.D.: Us penjo un video del grup Nightwish que van fer un tema bassat en aquest llibre.

Estic com una cabra

Doncs si. Desprès de quasi 39 anys convivint amb mi mateix, es a la conclusió a la que he arribat; estic com una cabra.

De totes maneres, els que em coneixen, em diran que no es cap secret i que ho saben de fa molt i molt temps. El cas, es que jo també ho se però no deixo de sorprendrem a mi mateix.

Es increïble el que es capaç de fer la gent per sentir-se millor, per sentir-se més viu, per ser diferent...i jo, amb això no m'escapo i soc dels que estan convençuts de que el dia que deixi de ser com soc o de fer les bogeries que faig, estaré mort, anímicament parlant, es clar.

El pretext de tota la parrafada anterior, no es altre que el de dir-vos que desprès de ser pare, fa un any i mig d'un nen preciós i de pasar-me es estat d'hivernació durant els últims 14 anys, per "culpa" d'un amic, que espero posar-li "bon" al davant en un futur, m'ha picat el cuc de córrer.

Es una cosa que no l'havía fet mai, pel simple fet que no m'agradaba. Ho trobava avorrit i monòton i pensava...on cony aquesta gent tant depressa?. Amb lo macu que es caminar tranquil.lament mentre frueixes del paisatge.

Però ves per on que un dia acceptes el repte. Hi ha una cursa molt maca a la fira de Sant Isidre de Cardedeu el 18 de maig de 10 kilòmetres...t'apuntes?, em va dir. Val, vaig dir, sense pensar-ho massa. Vaig pensar que ni que fos caminant, 10 kilòmetres no suposava cap problema per a mi que havia fet caminades de 40 kilòmetres per muntanya sense problema.

Així que el 18 de maig del 2008, a les 9 del matí, allà estava jo, fent un figurin amb les meves malles noves, la acabada d'estrenar samarreta nike de color vermell, i a unes bambes que les vaig haver de portar posades tota la setmana perquè el dia de la cursa no em donessin pel sac, però sobretot preguntant-me que cony feia jo allà. Estava convençut de que estava en la prèvia de fer el major dels ridículs de la meva vida.

El cas es que la vaig acabar, dignament em penso, amb un temps de 1:05:19 (real) i de 1:06:23 de cursa, vaig quedar en la posició 857 de 879 participants però sobretot, vaig acabar fet caldo i al dia següent no podia ni caminar.

Però el que més recordaré es l'injecció d'auto estima que vaig rebre en creuar la línia de meta i la sensació de benestar (mental que no físic) que vaig tindre durant els dies següents. Suposo que es per això últim que des de les hores, no ho he deixat de fer i aprofito qualsevol moment lliure per sortir a córrer una miqueta.

Dintre de dos dies, farè un altre, a La Roca (ja us explicaré a veure com anat) i m'ha agafat tant fort que fins i tot m'he comprat una pijadeta de la nike que es com una mena de rellotge-pulsera que et mesura les distàncies recorregudes, el temps i demès cosetes. Tenen fins i tot una web per pujar les teves curses i marcar-te nous reptes i competir contra gent de tot el món. No deixa de ser una bona manera de motivar-te a continuar mentre esperes la següent cursa.

Per aquest motiu, he decidit compartir els meus reptes amb vosaltres. D'una banda afegeixo continguts a l'espera de noves inspiracions per escriure i per altra banda, us dono l'oportunitat única o bé d'animar-me o bé de que rieu una estona amb els meus fracassos.

Doncs ja està, aixó es tot de moment. Us penjo la foto de la meva primera arribada a meta, cortesia de la Su i comprovareu in-situ la cara de patiment que portava.

Podeu comprobar la classificació clickant AQUI

Missatge del cap Seattle

M'agradaría inaugurar aquest bloc, amb un text que per més vegades que l'he llegit, cada vegada que ho faig, em posa la pell de gallina.
Corria l'any 1854 i el cap indi Seattle, va anar a Washington per contestar la demanda del governador Isaac Stevens de comprar les terres dels Suquamish i Duwamish, tribus de les quals era el cap.
Amb els pas dels anys, el discurs s'ha convertit en un referent dintre del món ecologista i tot i que la traducció no està clara ja que cap dels assistents en aquell moment, parlava la llengua Lushootseed, si que al menys, l'esperit del missatge que Seattle volia transmetre al l'home blanc, queda ben clar.

"Com pot comprar o vendre el firmament, ni encara la calor de la terra? Aquesta idea ens és desconeguda.
Si no som amos de la frescor de l'aire ni del fulgor de les aigües, com podran vostès comprar-los?
Cada parcel·la d'aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada brillant mata de pi, cada òbol en les platges, cada gota de rosada en els foscs boscos, cada altell i fins al so de cada insecte és sagrat a la memòria i al passat del meu poble. La saba que circula per les venes dels arbres duu amb si les memòries dels pells vermelles.
Els morts de l'home blanc obliden el seu país d'origen quan emprenen els seus passejos entre les estrelles; en canvi nostres morts mai poden oblidar aquesta bondadosa terra, ja que és la mare dels pells vermelles. Som part de la terra i, així mateix, ella és part de nosaltres. Les flors perfumades són les nostres germanes; el cérvol, el cavall, la gran àguila, aquests són els nostres germans. Les escarpades penyes, els humits prats, la calor del cos del cavall i l'home, tots pertanyem a la mateixa família.
Per tot això, quan el Gran Cap de Washington ens envia el missatge que vol comprar les nostres terres, diu que ens reservarà un lloc en el qual puguem viure confortablement entre nosaltres. Ell es convertirà en el nostre pare i nosaltres en els seus fills. Per això considerem la seva oferta de comprar les nostres terres. Això no és fàcil, ja que aquesta terra és sagrada per a nosaltres.
L'aigua cristal·lina que corre pels rius i rierons no és solament aigualeix, sinó també representa la sang dels nostres avantpassats. Si els venem terres, deuen recordar que és sagrada i alhora deuen ensenyar als seus fills que és sagrada i que cada reflex fantasmagóric en les clares aigües dels llacs conta amb successos i memòries de les vides de les nostres gents. El murmuri de l'aigua és la veu del pare del meu pare.
Els rius són els nostres germans i sadollen la nostra sed; són portadors de les nostres canoes i alimenten als nostres fills. Si els venem les nostres terres, vostès deuen recordar i ensenyar-los als seus fills que els rius són els nostres germans i també ho són seus, i per tant deuen tractar-los amb la mateixa dolçor amb que es tracta a un germà.
Sabem que l'home blanc no comprèn la nostra manera de vida. El no sap distingir entre un tros de terra i altre, ja que és un estrany que arriba de nit i presa de la terra l o que necessita. La terra no és la seva germana, sinó la seva enemiga i una vegada conquistada segueix el seu camí, deixant endarrere la tomba dels seus pares sense importar-li. Li segresta la terra als seus fills. Tampoc li importa. Tant la tomba dels seus pares com el patrimoni dels seus fills són oblidats. Tracta a la seva mare, la terra, i al seu germà, el firmament, com objectes que es compren, s'exploten i es venen com ovelles o comptes de colors. El seu apetit devorarà la terra deixant endarrere només un desert.
No sé, però la nostra manera de vida és diferent al de vostès. La sola vista de les seves ciutats apesara els ulls del pell vermella. Però potser sigui perquè el pell vermella és un salvatge i no comprèn gens.

No existeix un lloc tranquil en les ciutats de l'home blanc, ni hi ha lloc on escoltar com s'obren les fulles dels arbres a la primavera o com aleteen els insectes. Però potser també això deu ser perquè sóc un salvatge que no comprèn gens. El soroll només sembla insultar les nostres oïdes. I després de tot, para què serveix la vida si l'home no pot escoltar el crit solitari del chotacabres ni les discussions nocturnes de les granotes a la vora d'un estany? Sóc un pell vermella i gens entenc. Nosaltres preferim el suau murmuri del vent sobre la superfície d'un estany, Així com l'olor d'aquest mateix vent purificat per la pluja del mig dia o perfumat amb aromes de pins.
L'aire té un valor inestimable per al pell vermella, ja que tots els éssers comparteixen un mateix alè: la bèstia, l'arbre, l'home, tots respirem el mateix aire. L'home blanc no sembla conscient de l'aire que respira; com un moribund que agonitza molts dies, és insensible al pudor. Però si els venem les nostres terres deuen recordar que l'aire no és inestimable, que l'aire comparteix el seu esperit amb la vida que sosté. El vent que va donar als nostres avis el primer bufo de vida, també rep els seus últims sospirs. I si els venem les nostres terres vostès deuen conservar-les com cosa a part i sagrada, com un lloc fins a on l'home blanc pugui assaborir el vent perfumat per les flors de les prades.
Per això, vam considerar la seva oferta de comprar les nostres terres. Si decidim acceptar-la, jo posaré una condició: l'home blanc deu tractar als animals d'aquesta terra com als seus germans.
Sóc un salvatge i no comprenc altra manera de vida. He vist a milers d'esbufega'ls podrint-se en les prades, morts a tirs per l'home blanc des del seu tren en marxa. Sóc un salvatge i no comprenc com una màquina fumejant pot importar més que l'esbufega'l al que nosaltres matem només per a sobreviure.
Què seria de l'home sense els animals? Si tots fossin exterminats, l'home també moriria d'una gran solitud espiritual; perquè el que els succeeix als animals també li succeirà a l'home. Tot va enllaçat.

Deuen ensenyar-los als seus fills que el sòl que trepitgen són les cendres dels nostres avis. Inculquin als seus fills que la terra està enriquida amb les vides dels nostres semblants a fi que sàpiguen respectar-la. Ensenyin als seus fills que nosaltres hem ensenyat als nostres que la terra és la nostra mare. Tot el que li ocorri a la terra li ocorrerà als fills de la terra. Si els homes escupen en el sòl s'escupen a si mateixos.
Això sabem: la terra no pertany a l'home; l'home pertany a la terra. Això sabem. Tot va enllaçat, com la sang que uneix a una família. Tot va enllaçat.
Tot el que li ocorri a la terra, li ocorrerà als fills de la terra. L'home no va teixir la trama de la vida; ell és només un fil. El que fa amb la trama l'hi fa a si mateix.
Ni tan sols l'home blanc, que el seu Déu passeja i parla amb ell d'amic a amic, queda exempt de la destinació comuna. Després de tot, potser siguem germans. Ja veurem. Sabem una cosa que potser l'home blanc descobreixi algun dia: el nostre Déu és el mateix Déu. Vostès poden pensar ara que Ell els pertany, el mateix que desitgen que les nostres terres els pertanyin; però no és així. Ell és el Déu dels homes i la seva compassió es comparteix per igual entre el pell vermella i l'home blanc. Aquesta terra té un valor inestimable per a Ell i si es danya es provocaria la ira del Creador. També els blancs s'extingiran, potser abans que les altres tribus. Contaminen els seus jaços i una nit periran ofegats en els seus propis residus.
Però vostès caminaran cap a la seva destrucció envoltats de glòria, inspirats per la força del Déu que els va portar a aquesta terra i que, per algun designi especial, els va donar domini sobre ella i sobre el pell vermella. Aquesta destinació és un misteri per a nosaltres doncs no entenem perquè s'exterminen els esbufega'ls, es domen els cavalls salvatges, se saturen els racons secrets dels boscos amb l'alè de tants homes i s'atiborra el paisatge dels exuberants pujols amb cables parlants. On està el matorral? Destruït. On està l'àguila? Va desaparèixer. Acaba la vida i comença la supervivència."